Terra baixa. Clàssics per a criatures

Teatre | Familiar

informació obra



Autor:
Àngel Guimerà
Dramatúrgia:
Pau Miró
Direcció:
Pau Miró
Intèrprets:
Anna Alarcón
Vídeo:
Fito Conesa
So:
Fito Conesa
Sinopsi:

Pau Miró fa una nova adaptació, ara per a la canalla, de Terra baixa, obra icònica d'Àngel Guimerà.

El públic infantil i juvenil està de sort: hem proposat a diversos artistes de la dramatúrgia i les arts visuals que adaptin en format de conte il·lustrat quatre clàssics de la literatura dramàtica universal. L'adaptació està pensada per a ser vista virtualment, des de les pantalles dels ordinadors.

El cicle comptarà també amb:

La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, adaptat per Victoria Szpunberg.

Antígona, de Sòfocles, adaptat per Helena Tornero i

El rei Lear, de William Shakespeare, adaptat per Jordi Oriol.


Àngel Guimerà, nascut a Tenerife, va estrenar Terra baixa el 1896 al Teatro Español de Madrid amb la companyia Guerrero-Mendoza, traduïda al castellà per José Echegaray. L’any següent ho va fer en l’original en català al Teatre Principal de Tortosa, amb la companyia Teodor Bonaplata, i al Teatre Romea amb la companyia d’Enric Borràs.

L’obra explica la vida de la Marta, una noia de pagès a qui l’amo de les terres, el Sebastià, fa casar amb el Manelic, un pastor de les muntanyes. La Marta té una amiga, una nena que es diu Nuri, que té un paper determinant en l’obra.

La peça, de caràcter social, és de l’època més creativa de Guimerà i trenca amb la tònica realista per acostar-se al Romanticisme i al Simbolisme, propis del Modernisme. De seguida va tenir molt èxit en l’àmbit dels Països Catalans, i també més enllà.

 

una fama mundial

Ben aviat, el 1903, se’n fa una versió operística a Praga, amb música d'Eugen d'Albert i llibret de Rudolf Lothar; el 1907, Fructuós Gelabert en fa una versió cinematogràfica per a Films Barcelona, protagonitzada per Maria Llorente i Enric Guitart, i també adapta la peça per a l’òpera el músic belga Ferdinand Le Borne (deixeble de Massenet i de Saint-Säens); el 1913, Mario Gallo en fa un altre film a l’Argentina i l’any següent també J. Searle Dawley, ara als Estats Units; el 1922 fa el mateix a Alemanya Adolf Edgar Licho, director teatral vinculat al Deutschen Künstler Theater de Berlín, i hi torna, als anys 40, la directora oficial del règim nazi Leni Riefenstahl; i finalment, el 1950, Miguel Zacarías encara en signa un altre a Mèxic.

 

al teatre, a la televisió...


Pel que fa al teatre, ja més recentment, el 1981 se’n va estrenar una versió al Teatre Poliorama, protagonitzada per Carme Elias i Enric Majó, dirigida per Josep Montanyès i Joan de Sagarra amb versió de Josep Maria Benet i Jornet.

El 1990, Fabià Puigserver en va dirigir una altra versió, una producció del Teatre Lliure estrenada al Mercat de les Flors amb Emma Vilarasau i Lluís Homar de protagonistes, que va ser adaptada a la televisió l’any següent amb realització de Montanyès.

També a la televisió, el 2011 Isidro Ortiz en va signar una altra versió protagonitzada per Marina Gatell i Ernest Villegas, de la qual Hernán Migoya va fer una adaptació en còmic, il·lustrada per Quim Bou.

I el 2014, Pau Miró va reprendre el clàssic amb una adaptació teatral monologada, protagonitzada per Lluís Homar. L’espectacle va ser un èxit i va rebre el reconeixement del públic als Premis Butaca 2015 amb quatre guardons: millor actor teatral per a Lluís Homar, millor il·luminació per a Xavier Albertí i David Bofarull, millor disseny de so per a Damien Bazin i Lucas Ariel Vallejos i millor composició musical per a Sílvia Pérez Cruz.

Crítica: Terra baixa. Clàssics per a criatures

29/05/2020

Núria, la psicodèlica

per Jordi Bordes

No sabem quin estrany bolet es deuria prendre la Nuria aquell vespre. Però el passatge que ens proposa (en la nova adaptació de Pau Miró de Terra Baixa, després de la que Lluís Homar es convertia alhora en Manelic, Marta, Sebastià, Núria i quasi en llop) és d'una psicodèli absorbent. La narració, interpretada per Anna Alarcón, sense l'aportació de Fito Conesa tindria el to sorneguer i gamberro de trencar algun plat expressament, i de flirtejar amb fantasmes zombis i ànimes lliures. Però el treball audiovisual i el so electrònic constant obliga a anar perseguint la papallona i veure com la paraula pren forma física realista en la imatge o conceptual.

El món en caire divertit i patxanga dels zombis (com el que proposava Pere Faura a Incurables) és la fórmula que utilitza Miró per distanciar-se del to més clàssic. I sí, aquesta Núria que només veu però que, aparentment no intervé en la història, sap menjar-se la llengua quan té gana sense fer cap escarafall. Si Szpunberg en la primera adaptació del cicle (La casa de Bernarda Alba) descentrava els personatges protagonistes posant veu a la nena que llegeix d'amagatotis un llibre d'adults, ara Miró torna a convidar a l'espectador a ser espectador de la trama pels ulls de Núria, un personatge icònic per la seva puresa ingènua i dolorosa a Terra baixa. Guimerà és poc generós amb els seus protagonistes a peces com Maria Rosa, Mar i Cel, Sol solet o La filla del mar. En aquest sentit, la llibertat de Terra Alta, la capacitat d'escapolir-se de les urpes del llop (en el sentit real i el conceptual) és tot un cant a la vida i a l'empoderament. La violència més austera, bestial, porta a un infinit en el que Marta i Manelic trobaran una nova vida més enllà de les constel·lacions estel·lars de Conesa. Mentre, aquesta Núria tant empàtica convidarà a abraçar llops i a fer-se respectar. Avui, els aldarulls de la Nissan fan com una mena de núvol en el que els obrers es rebel·len aa laa imposició dels seus amos i màxims accionistes. El Poder el mantindrà en diner potser, però la Vida s'escola riu amunt...