Cor de Teatre ha demostrat que és possible explicar una història
ben èpica a partir de cançons de repertori variat. Aquest era el
repte del director del cor i guionista, David Costa, que l’ha
consturit amb el suport del director escènic Joan Maria Segura (You say tomato però també treballs d’Egos teatre com Rudiggore o La casa sota la sorra). La història és la trama i la cançó és
l’ordit. Junts han teixit una tela molt més robusta que el tapís
de Penèlope (que desfeia a les nits). Amb aquestes veles, que prenen
forma de telons a l’escenari, es mereixen una notable gra, capa a
l’Ítaca dels teatres de Catalunya (i d’arreu del mon). La seva
amibició és ferma perquè han ensenyat que els rems estan ben
falcats i les veles ben cordades als pals del vaixell.
Fins ara, Cor de Teatre sorprenia per la seva ductilitat en el cant, representant
accions en clau de gag (sovint còmiques, algunes d’una poètica
entranyable) com ja van fer a Operetta i Allegro. Ara han volgut
provar-se i mirar de narrar una història, amb els mateixos elements
inicials: el cor (que és l’escenografia i el motor de l’obra) i
la música. Costa, no ha optat per versionar una òpera,
(aparentment, el més raonable) si no que ha decidit bastir una
història de sempre (els motius de la guerra de Troia i les
desventures d’Ulisses al seu retorn a Ítaca) amb temes espigolats
d’arreu. L’aventura funciona, tant musicalment com
escènicament. La direcció de Joan Maria Segura ha donat recursos
perquè les cançons i els moviments narrin amb eficàcia. Les
cançons aporten el to de cada escena. Es pot veure que la Cavalcada
de les Valquíries, de Wagner, és propícia per a il·lustrar
l’inici de la güera entre troia i Grècia. I la punxada mortlal
taló d’Aquil·les.
Ulisses va
necessitar l’esforç dels mariners per aixecar veles i remar, quan
el vent els va abandonar. També Cor de Teatre basa l’acció en el
grup. Amb el grup (un privilegi una epartiment tat ampli) intercanviant papers protagonistes i
del cor, sumant una coreografia ben ajustada amb uns elements molt
il·lustratius. La clau són les veles pel vaixell. Tot i la
bestialitat dels fets (Polifem esquarterant mariners o la tropa
d’Ulisses anihilant els dissortats troians), Cor de Teatre no perd
el seu toc còmic per fer-se atractiu al públic més ampli, fent una
desfilada superba dels déus. La violència apareix en to d’ombra
xinesa, de còmic, de coreografia i de màscares. Des de la
simplicitat, des de la veu, es construeix la situació (més que els
personatges i els seus raonaments). Amb aquest Troia costa entendre
perquè Ulisses vol sentir les sirenes, perquè vol temptar la sort
dels déus, però en canvi sí que és molt evident el joc del tapís
de Penèlope, per a una espera fidel d’Ulisses, que acabarà sent
sanguinària. La nova troballa els mereix un viatge ben llarg, una
temporada ben àmplia.
