D’ençà d’‘Operetta’ amb què,
el 2011, el Cor de Teatre va revolucionar la música a cappella amb grans dosis d’humor i gestualitat i, més tard,
l’Orquestra de Cambra de l’Empordà va ampliar l’experiment fent jugar a tota la
formació amb ‘Concerto a tempo d’umore’, la música clàssica és molt més a prop
del gran públic. Continua sent la banda sonora universal de tota la vida, però amb
el seu savoir faire fresc, divertit i
participatiu –que, malgrat el moviment, admirablement no decau en qualitat
interpretativa– ha capgirat la posada en escena fent-la més atractiva a totes
les edats i, alhora, difuminant les barreres entre gèneres escènics i d’accés a
la cultura. Conquereix nous públics, vaja! Bravo.
El registre engendrat per
Jordi Purtí i David Costa brinda, un rere l’altre (‘Allegro’, ‘Desconcerto’,
etc.), aclamats espectacles bastits sobre un mateix format, però en recerca artística
constant. ‘Troia, una veritable odissea!’, la darrera producció del Cor de
Teatre, continua fidel a la fórmula però sorprèn amb noves dosis d’originalitat
i, més enllà dels gags fortuïts dels anteriors muntatges, s’atreveix a
reconstruir una història també universal: ni més ni menys que les cèlebres Ilíada i Odissea d’Homer.
Resseguim les desventures
entre grecs i troians i la tornada a casa d’Ulisses a través dels episodis més
coneguts. La trentena d’intèrprets –en general, més encertats a nivell vocal
que actoral– despleguen les gestes acompanyats instrumentalment (i enllaunada)
per les obres dels grans compositors (com Mozart, J. S. Bach, Haendel, Wagner i
Verdi) i d’alguns elements d’atrezzo i escenogràfics, entre els quals destaquen
uns grans tapissos que ells mateixos s’encarreguen de col·locar. Uns recursos
molt efectius que, juntament amb el vestuari, les màscares, un detallat treball
coreogràfic i el disseny de llums, conformen un esplèndid quadre visual que reforça
el pes del gran protagonista: el voluminós grup coral, i equilibra el més
clàssic amb el més contemporani.
Així doncs, a més de gaudir
de la polifonia vocal i la música orquestral –deslligada de l’època, però
escaient a la causa–, l’espectador pot veure amb els seus propis ulls allò que
la literatura i la música podrien, en el millor dels casos, simplement evocar
en el seu imaginari. Com fa el circ amb el “més difícil encara”, la música pren
també nous riscos i ara no només l’escoltem (i la sentim interiorment), també
es deixa veure.
