Cor de Teatre ha
decidit aquest cop apostar fort per l’èpica. I si et vols posar èpic, què
millor que adreçar-te directament cap els dos grans poemes èpics sobre els
quals es recolza bona part de la cultura occidental tal i com la coneixem ? De
ben segur que aquesta cultura occidental seria ben bé una altra cosa, si un tal
Homer no li hagués donat forma de gran narració literària a la mare de totes
les guerres; la guerra sense la qual tampoc no existiria bona part del teatre
clàssic grec que ens va ensenyar el sentit de la tragèdia, i que segueix
funcionant encara ara una mica com a referent comparatiu de tots els desastres
bèl·lics als quals es lliura un i altre cop la humanitat. I sense aquella Troia
en flames, tampoc no tindríem la mítica del retorn a casa de l’heroi massa
cansant de lluitar, però encara no prou cansat de viure aventures com per
deixar-se de sirenes, ciclops i bruixes seductores, i tornar per la via ràpida
als braços d’una Penèlope ben farta ja de passar-se les nits descosint per la
nit allò que cus durant el dia. No ens enganyem: si Ulisses n’hagués tingut
veritables ganes, hagués trobat la forma d’alleugerir el seu viatge. Però
nosaltres, haguéssim sortint perdent!
Així les coses,
Cor de Teatre ha deixant de banda aquest cop els eixerits esquetxos operístics
sobre els quals es sustentaven els seus espectacles anteriors, per tal de
confeccionar un gran relat musical que en poc més de 70 minuts fos capaç de
fer-li una ullada ràpida i sintetitzada
a tot allò que ens expliquen “La Ilíada” i “L’Odissea”, sense renunciar per
això ni a l’humor ni al puzle de fragments extrets de grans òperes que trobàvem
també llavors. I , sota la direcció de Joan Maria Segura, ho ha fet oferint una
nova mostra de les seves indiscutibles bones aptituds vocals ofertes sempre “ a
capella”, defensant-se amb eficàcia en
l’apartat interpretatiu purament actoral, i traient-li amb gràcia un bon partit
als seus ajustats però eficients recursos escènics. Tot plegat acaba donant com
a resultar un molt agradable muntatge musical que, d’altra banda , sap com
arribar a públics de les més variades condicions i edats. Tot i així , potser a
un escenari com el de la Sala Gran del
TNC es fan més evidents les limitacions d’una proposta que no sempre
aprofita del tot les moltes possibilitats que li ofereix l’entramat argumental.
Que, a nivell escenogràfic, funciona amb més correcció que veritable ambició. I
que , a l’hora d’escollir temes musicals, prescindeix per complert de
l’adequació que pugui existir entre el que ens canten aquests temes i el que
s’intenta explicar a l’escenari, com si la força de la música fos suficient com
per a obviar la força de la lletra.
