Antiòpera de les oblidades

Teatre | Òpera | Musical

informació obra



Direcció:
Marc Chornet Artells
Dramatúrgia:
Marc Chornet
Sinopsi:

Al centre de la vella Barcelona, als peus i voltants del Liceu, des del Barri Xino a la Ribera, se sent un cant que va de veu en veu, és el cant de les oblidades, éssers invisibles a ulls dels turistes, éssers menyspreats a ulls dels burgesets. Només apareixen a demanda del consumidor: una cervesabeer, unes bambes d’imitació, tres grams de coca, 20 minuts de sexe a demanda, la porta d’un after… El cant de les oblidades és aquell cant de les consumides, de les explotades, de les que oblidem diàriament després d’usar-les.
El seu cant, no sona a Puccini ni a Bellini, sona a Trap, a Rosalia, a Billie Eilish… I el seu cant parla de la supervivència, de com viure en el seu submón, de com ser humans en aquests baixos fons tan propers a les nostres cases… El seu cant és un cant necessari. Aquesta és la seva antiòpera. La que ens recorda que potser són elles les que viuen en el món real, i nosaltres en una bombolla.

Crítica: Antiòpera de les oblidades

21/04/2021

En Brecht al barri de La Ribera

per Jordi Bordes

El treball que s'ha pogut veure aquests dies a l'Escenari Joan Brossa és meritori. Perquè s'treveix a rescatar un llibre del 1928 de Bertolt Brecht (L'òpera dels tres rals) i fer-lo servir de boia de boxa perquè els més joves es rebel·lin i denunciin les contradiccions d'aquesta ciutat de Gaudí, modernor i platja. Marc Chornet ha traslladat situacions i personatges a La Ribera (aprofitant que l'escenari Joan Brossa està ubicat en aquesta zona) i posa totes les alarmes a l'aparent progrés capitalista (nomenant l'empresa que extorsiona els més pobres Almoina S.A). La peça ha coincidit en la cartellera amb Bogumer, un treball que qüestionava l'orgull comunista d'aquelles mateixes dècades, a la Rússia arrebatada als tsars.

Una àmplia companyia es desdobla encara amb més personatges fent màgia i donant la sensació que l'escenari del Brossa és molt més gran gràcies al joc de llums, i als continus moviment coreogràfics en una peça que evita les rèpliques parlades i se centra en avançar la història amb la música de Kurt Weill. En realitat, li donen una nova pàtina i també introdueixen el ritme i la sonoritat electrònica per a fer-la respirar segle XXI. L'assistència de Neus Pàmies (La infanticida, una peça musical que parteix del conte cruel de Caterina Albert) és percep en bona part del muntatge. El treball actoral va del desori organitzat a la concentració de la trama sentimental i reinvindicativa, a mesura que avança el treball. El final, en què l'actor abandona el personatge i el critica és clau per treure el possible bonisme doctrinari de l'època. Brecht va incidir en els perills del neoliberalisme, de forma similar a Friedrich Dürrenmatt amb l'opereta Frank V, escrita el 1959. La proposta de Chornet i d'un grup actoral molt jove, que defensa molt bé els temes a cappella un dels altres elements que identifiquen Projecte Ingenu en què Chornet i Pàmies comparteixen) traspassa el temps i, sobretot, la moralina. Encar que es personatges siguin arquetipsmdarrere d'els hi ha els actors que malden per pagar un lloguer, el mateix que els succeeix a aquests herois èpics oblidats als marges. A la Berlín d'abans del nazisme (i de crack del 29!) i a la Barcelona dels guiris, els aparaments turístics i el passeig de Gràcia i la Rambla que ha anat exiliant, durant anys, als seus conciutadans, per donar via lliure als euros, dòlars i rubles dels potentats turistes. és un món desesperat i sense esperança com el de peces (Més o menys càstiques) dels joves d'avui: Cry babies, Metalhammer, Bitch...