Que gran era Alex
North, el compositor d’algunes de les més glorioses bandes
sonores de tots el temps! Les imatges de pel·lícules memorables com ara “Un
tramvia anomenat desig”, “The Misfits (Vidas Rebeldes)”, “Qui té por de
Virginia Woolf?” o “Espartaco” li deuen molt a aquestes partitures seves que
sovint trencaven esquemes, i s’allunyaven força del sinfonisme característic
d’altres gloriosos companyes de feina sense els quals l’edat d’or del cinema
clàssic de Hollywood, no hagués estat la mateixa.
I a hores d’ara, us estareu preguntant a què ve estar parlant de la
música de North, quan teòricament, em tocaria estar parlant de l’espectacle amb
el qual Temporada Alta ens ha donat a conèixer el treball d’un creador escènic
portuguès del qual encara no havíem vist res a casa nostra, malgrat estar
considerat com una de les veus més potents i originals del nou teatre lusità .
Doncs molt senzill: no sabeu vosaltres la molt satisfactòria sorpresa que em
vaig emportar quan, tot just entrar al teatre de Salt on estava a punt de tenir
lloc la representació d’ “António e Cleópatra”, les meves orelles van
reconèixer les notes de la magistral banda sonora de “Cleopatra”, aquella
sensacional ( i a la seva època, força incompresa i maltractada ) pel·lícula de
Joseph L. Mankiewicz en què Elizabeth Taylor i Richard Burton interpretaven a
la mítica parella d’amants a la qual Shakespeare havia dedicat també una
cèlebre obra teatral.
Certament, si abans d’entrar al entrar al
teatre m’hagués llegit el dossier de premsa de l’espectacle com acostumo a fer,
ja hagués estat assabentat del rol destacat que la música de North jugava al
muntatge de Tago Rodrigues. Però aquell dia, no ho havia fet. I les notes
d’aquella banda sonora sortides d’un vinil que es troba entre les joies de la meva
pròpia modesta col·lecció discogràfica i
la funda del qual el director deixa tota l’estona ben a la vista – ho reconec-
hem predisposaven ja a gaudir de la proposta abans fins i tot que aquesta
comences.
A la seva monumental pel·lícula, Mankiewicz –partint també de Plutarc i de Shakespeare com
ho fa el mateix Rodrígues- havia visualitzat de forma aclaparadora la falsa
dicotomia entre el gran espectacle
colossal i el retrat completament intimista , mostrant-nos de quina forma les
dues opcions podien formar part d’un tot. I Tiago ens recorda alhora en el text
de presentació del seu espectacle que Shakespeare es mou constantment entre les
dicotomies :entre orient i occident, entre la raó i el sentiment, entre la
política i el sexe, la guerra i l’amor, la comèdia i la tragèdia.... Rodrígues
troba que l’obra de Shakespeare que pren com a punt de partida sense intentar seguir-la ni de lluny, té una
estructura ben transgressora donada la força que prenen al llarg del text
aquestes dicotomies. I ell mateix n’introdueix de noves, atorgant-li el
protagonisme a una parella de ballarins ( que, per cert , són parella també a
la vida real) lliurada a una mena de joc de rols que juga constantment alhora amb
l’espai i amb el temps. Ell, Vitor, parla del que està fent , de com es sent i
del que diu Cleòpatra. Ella, Sofia, sembla estar fent el mateix amb el que té a
veure amb Marc Antoni. Tots dos , ens assenyalen amb el seu moviment
coreogràfic el lloc que ocupen els seus personatges, i el buit que deixen quan
abandonen l’escena. Tots dos, ens recorden un i altre cop mitjançant un
encadenat de repeticions que Cleòpatra inspira , Cleòpatra expira, Marc Antoni
inspira, Cleópatra expira... De vegades s’aturen, es prenen un descans, beuen
un got d’aigua , i aprofiten per situar l’agulla del tocadiscs a un altre
“track” de la banda sonora. En aquest moment, no saps ben bé si Sofia i Vitor
s’han lliurat dels seus personatges, o si Cleòpatra i Antoni s’han lliurat dels
seus actor. Tant sa val, perquè aquesta mena de confusió ja li està bé a Tiago.
Aquest , en paraules seves, és un
espectacle sobre “la parella com a centre de totes les dicotomies”. La parella,
en els seus moments més àlgids, es pot arribar a sentir com una unitat, allò del
“jo no sóc res sense tu”. Quan l’altra no hi és, el present no existeix: per
això al text de Rodrigues cada cop que Antoni i Cleòpatra es tornen a retrobar en l’espai , se’ns
informa que Antoni o Cleòpatra “entren en el present”. Poc a poc, el fals joc
de rols es va diluint i va adoptant noves formes: Antoni i Cleopatra es
comencen a parlar de tu a tu mentre persegueixen l’ombra estimada de l’altre :
excel·lent també , la forma com Nuno Meira il·lumina tant a la parelleta com el
brillant espai escènic presidit per una estructura en la qual el sol i la lluna
adopten la fisonomia d’una escultura mòbil a l’estil de Calder. Això, fins
arribar al magnífic climax final , aquesta darrera trobada a la tomba de la
reina d’Egipte en la qual les paraules entren en un bucle repetitiu i una
cadena d’associacions gairebé commovedors.
He dit el final? No pas: Sofia i Vitor ,
parella carismàtica que mostra una absoluta complicitat amb la proposta de
Rodrigues, sembla tornar cap al principi per tal de recordar-nos que això de
Cleòpatra i Antoni, no es pot acabar mai; és massa fort i massa mític com per a
posar-li un “The End” amb música de North.
