Aprendre a nedar

informació obra



Sinopsi:

Aprendre a nedar és un retrat descarnat de les relacions afectives i sexuals en la generació millennial. Una generació que lluita per desempallegar-se del model tradicional d’amor romàntic que ha heretat, però que sovint naufraga en l’intent d’explorar noves fórmules per viure l’amor amb més llibertat. En definitiva, una generació que fa el que pot per aprendre a nedar en l’amor líquid.

La Feli i el Max es casen al cap de cinc setmanes d’estar junts. Estan convençuts que finalment han trobat allò que els han inculcat que s’ha de trobar en aquesta vida: la seva mitja taronja. La Feli proposa al Max que tinguin una relació oberta i ell ho accepta. El Max està segur que la seva relació és indestructible, que és la millor idea que ha tingut mai l’univers. Però l’univers en té moltes, de millors idees, i la Feli s’enamora de la Lil, una dona incapaç de passar més d’una nit amb algú. Això fa que el món de la Feli trontolli i que s’hagi de plantejar una pregunta crucial: és possible tirar endavant les dues relacions sense que cap dels tres pateixi o al final serà inevitable haver de triar?

A l’escenari, tres personatges atrapats en una sobretaula infinita intenten alliberar-se del pes de la convenció social i trobar la seva pròpia manera de viure les relacions afectives. Aquesta és la història d’un triangle amorós però, com passa amb totes les històries, cada personatge en té la seva pròpia versió. I mentre la viuen i la reviuen, es difuminen els límits entre la realitat, la fantasia i el record a través d’un viatge que ens planteja una pregunta fonamental: fins a quin punt les relacions amoroses són un intent desesperat de construir la nostra pròpia identitat?

La nostra línia de treball parteix de l’experimentació formal de la dramatúrgia berlinesa contemporània i la llibertat que ofereix a l’hora de portar els textos a escena. Ens interessa explorar la fusió entre el teatre postdramàtic alemany i la nostra tradició teatral mediterrània, per desenvolupar un llenguatge escènic propi que begui d’aquestes dues maneres de concebre el teatre.

Crítica: Aprendre a nedar

04/06/2023

L'amor en temps millennial

per Marc Sabater

Unter den Linden es defineix com la primera companyia de Catalunya especialitzada en teatre alemany i, concretament, en dramatúrgia contemporània d’autores berlineses. L’objectiu de la formació és portar a Catalunya les obres més destacades i innovadores de l’actual panorama teatral de Berlín escrites per dones partint de la premissa que la capital alemanya s’ha erigit en les últimes dècades com a capdavantera de les avantguardes teatrals europees. En aquest cotext, Unter den Linden, que pren el nom d’una de les avingudes berlineses més populars, ha estrenat Aprendre a nedar, de Sasha Marianna Salzmann, autora resident al teatre Maxim Gorki de Berlín i referent del teatre experimental teutònic.

Aprendre a nedar és una història d’amor a tres bandes darrera de la qual s’hi pot entreveure una reflexió sobre la liquiditat de les relacions de la generació millennial en el seu intent de desempallegar-se del concepte d’amor romàntic. Damunt l’escenari, tres personatges: la Feli i el Max s’acaben de casar i, empesos per aquest moment dolç, decideixen obrir la parella convençuts que la seva relació és indestructible. L’entrada joc de la Lil, de qui la Feli s’enamora, qüestionarà aquesta teòrica nova naturalesa de l’amor i la possibilitat de jugar-lo a tres bandes.

L’obra de Salzmann, que té 37 anys, es valenta i fins i tot disruptiva en el plantejament perquè en certa forma rebat els models amorosos actuals i aposta, al cap i a la fi, per un missatge final molt clàssic: l’amor és l’amor tan pels millennials com pels boomers. En bona mesura, però, la trama ofusca el fons, de manera que és fàcil que a l’espectador li arribi només un simple embolic amorós amb un recorregut limitat i  sense massa interès argumental, amén de poc nou. Hi ha, sí, algunes escenes dramatúrgicament afortunades, però no basten per elevar el llistó de l’interès general de la cosa.

La virtut del muntatge d’Unter den Linden és que damunt d’aquesta base fangosa construeix uns personatges molt ben interpretats i d'una gran consistència. I, així, la feina del repartiment acaba justificant tota la proposta. Òscar Castellví està simplement extraordinari i, amb un brillant monòleg inicial, marca un nivell que una efectivíssima Georgina Latre i una resolutiva Maria Bosom no desmereixen en absolut.

Les seves creacions, plenes de convicció i qualitat, són l’espoleta que enganxa el públic i fa sobreviure l’espectacle fins i tot per damunt d’una direcció correcta, que vol remar a favor del text però que no ho acaba d’aconseguir. N’és l’exemple una escenografia tant barroca com innecessària que afegeix al conjunt una capa de lectura  més aviat críptica i que acaba restant més que sumant.