Aquarel·la

Teatre | Familiar

informació obra


Intèrprets:
Nona Umbert
Composició musical:
Pascal Comelade
Escenografia:
Nona Umbert
Autoria:
Charles Perrault
Adaptació:
Marc Miramunt
Sinopsi:

"Aquarel·la" és un espectacle visual que juga i experimenta amb els colors, la llum, l'ombra, els sons i la paraula. Desenvolupa un seguit de petites històries que s'entrellacen a través de l'aigua i en un mateix escenari, el mar.

Cada moment estimula els sentits dels espectadors amb la riquesa i diversitat de llenguatges plàstics, la paraula i els estímuls sonors en directe. La música enregistrada de Pascal Comelade hi juga també un paper molt important.

"Aquarel·la" transcorre a un ritme tranquil però ple de canvis i sorpreses que generen noves expectatives constantment. És un espectacle evocador en les seves imatges creades escènicament, sovint sorgides de la relació entre les ombres i l'actor. Alhora, és un espectacle molt proper amb una escenografia de colors relaxants i llums càlides. Les ombres es van generant i transformant en directe pintades amb aquarel·la, sorra, aigua...

L'actor estableix una relació propera i directa durant tot l'espectacle, ja sigui recitant els poemes, interactuant amb les ombres o explicant el conte final.

Crítica: Aquarel·la

16/02/2017

Tendra trobada amb estímuls i sensacions

per Jordi Bordes

Els espectacles per a nadons demanen, per a la seva litúrgia, molta proximitat. Per això, el grup ha de ser molt compacte i assegut en coixins a tocar de l'escenari. Els dos actors del muntatge Aquarel·la parlen amb una veu suau i juguen amb un ritme molt pausat per fer agradable l'experimentació. Toquen pedres, petxines, aigua: materials que la canalla ja coneix del seu bateig a la platja. Amb una suggerent posada en escena, van pintant l'espai a través de projeccions que es fan a l'instant: El retroprojector trasllada al fons de pantalla tot allò que l'artista manipula a la taula de llum. 

És una peça sense necessitat de narració, que introdueix bé el canvi d'estímuls constants i alterna el que és més nou amb les tonades més conegudes de la llar d'infants, perquè tots els nens se sentin ben acollits. És molt adequat convidar als pares a deixar que els nens parlin en veu alta drant la sessió, i també és lògic que se'ls demani que la canalla no s'abraoni a dins de l'escena per no fer caure els materials d'attrezzo. Però es troba a faltar algun instant de connexió directe, en què els nens puguin palpar, jugar, experimentar amb els mareixos artistes entre els coixins. Potser no cal arribar a extrems com la de La petita malamaluga (Bítels per a nadons) en què els nens poden creuar l'escena i tocar els instruments, mentre els artistes hi actuen en directe. Però sí que sembla més adequat el de Cinemúsica, en què els nens poden acompanyar l'escena amb material que es dóna i es recull, amb la col·laboració dels pares (o dels metres, si és sessió escolar).

Tot i així, la canalla surt enlluernada d'aquell instant íntim d'aquesta proposta de la companyia Fes-t'ho com vulguis,  i els pares satisfets de veure com els fills entren al món del teatre amb una curiositat i il·lusió que mai s'hauria d'esborrar ni oblidar.