Habitual ja a Fira Mediterrània (Peccatum, 2017, Rostoll Cremat, 2019), Toni Gomila té la màgia de convertir el més particular en universal. Ho va fer a l’exitós i multipremiat Acorar (2011), i ho torna a fer ara. No hi ha res més particular que el relat de la infantesa de cadascú, i Aquell carrer (desembre, 2020) no és res més -i no és poc- que una pila de records d’infantessa i/o de joventut dels que poblaren el barri de Sa Torre a Manacor, del que Gomila n´és fill cada cop més il·lustre.
Toni Gomila es lliura a una tasca d’etnografia amateur que acaba convertint-se en una peça teatral curiosa, divertida i, sobretot, molt emocionant. Perquè el teatre és fer present allò que tal vegada esdevingué, amb el seu component de llegenda més o menys èpica o lírica segons qui invoqui el record. En la seva representació d’un barri perifèric que va creixent i conformant-se amb la gent que l’habita, algú hi trobarà un trocet d’infància, algú altre potser una espurna del viscut quan era jove, o del que explica una àvia, el pare, la padrina o una mestra d’escola. En la cartografia de Manacor que traça Gomila a escena, el perifèric esdevé centre. Sa Torre és el centre de l’univers per aquells que, amb la seva presència, teixiren la xarxa social del seu veïnat dels anys setanta del passat segle fins un present més aspre i individualista. La proposta és senzilla i clara: per l’escenari desfilaran els personatges que s’establiren al voltant d’una torre del segle XIV que dona nom al barri, una mena d’eixample extramurs de traçat ortogonal, com el dels campaments militars.
Gomila compta, a escena, amb la col·laboració còmplice de Catalina Florit, part fonamental també de Produccions de Ferro. Dos intèrprets per a una munió de personatges de pelatges molt diferents, començant pel propi autor. Com van fer a Peccatum, ambdós -depassant gèneres i edats- dibuixen personatges de traç gruixut però, en aquest cas, sense caure en la caricatura o, si més no, fent-ne un dibuix amable i escaient. Gomila ha deixat el seus textos i espectacles en mans de notables directors d’escena de l’àmbit catalanoparlant. Ara compta amb Ferran Utzet per donar forma al garbuix de records i personatges de diferents èpoques i condicions. Un Ferran Utzet avesat al protagonisme col·lectiu en espectacles com Sopa de pollastre amb ordi (2018), Dansa d’agost (2016) o Traduccions/Translations (2014). La proposta parteix d’unes entrevistes a les persones protagonistes que són gravades en vídeo. Amb aquests testimonis es va bastin l’espectacle que, per moments, abandonen el format de l’entrevista per entrar en l’escenificació del record. Utzet fila prim en els enllaços i transicions d’escenes i personatges, marcant un ritme àgil entre aquests, al temps que deixa espai perquè cada unitat respiri al seu propi ritme. Sap explotar la vis còmica dels personatges sense carregar les tintes cap a la sàtira o el grotesc. Es posa al davant de dos intèrprets amb capacitat per canviar ràpidament de registre i mostrar tots els colors d’uns personatges tots ells entranyables. Senzilla és també la proposta escenogràfica de Xesca Salvà, complementada per un atrezzo en el mateix sentit i puntuada per la precisa il·luminació de Pep Barcons. Aquell carrer és un espectacle capaç d’arribar a un públic molt ampli per parlar-nos de les moltes virtuts del bon veïnatge i recordar-nos que som animals gregaris i és en societat que construïm dia a dia el nostre ser al món.
