Quan un arriba al 40, aquella efemèride en que es deixa de ser jove (diuen) per es passa irremeiablement a l’edat adulta, es planteja moltes coses. I si un no se sent a gust amb el que ha fet, amb el que ha viscut, amb el que té (el que li queda), doncs la cosa pot degenerar en la temuda crisi dels 40. (Té versions amb els 30 i els 50, m’atreviria a dir.) És el que els passa a l’Helena, una advocada divorcista que cada poc li ve de plorar i cada poc, d’emborratxar-se, i al Bob, un escriptor frustrat des del minut zero que viu fent feines il·legals. Quan es trobin, esclatarà, també irremeiablement, en un cap de setmana caòtic, divertit, trist, il·lusionant, desesperat.., una bomba que pot canviar (per fi!) dues vides terriblement conformistes.
L’obra de David Greig transcorre a Edimburg però podria transcórrer a Barcelona o a qualsevol altra ciutat. Perquè és propera, perfectament recognoscible i urbana. La trobada d’aquest home d’aspecte roquer i nas enorme amb la dona pija esdevé un ena vinoteca (cosa moooolt pija, diu el Bob). És allà on, abans de concretar allò que es pensen que busquen tots dos (el tema sexual) a casa d’ella, comença la segona oportunitat que, encara que no ho sàpiguen, també busquen tots dos. Ella, ha d’anar al casament de la seva germana, ell ha de liquidar una feina molt poc recomanable, amb diners negres pel mig.
La química entre els dos personatges (i els dos intèrprets) és total. Estem davant d’una parella absolutament diferent l’un de l’altra però que es complementa, omplint els buits d’un amb els excessos de l’altre. Les interpel·lacions al públic ajuden a posar els punts sobre els is. En escena, Marta Bayarri i Ivan Massagué no estan sols. Els acompanyen, petrificats, tafaners, com qui diu, els dos músics, l’Aurora Bauzà i el Pere Jou. Perquè tot i que no és un musical, Aquella nit fa avançar la trama a cops de guitarra i de cançons (espectacular el rap que en Bob, pixant contra una paret, dedica a la seva polla).
El ritme, més enllà de les cançons, de les llums i dels efectes sonors, que es manté molt amunt durant tota l’obra és la clau del seu èxit. Convida el públic a viure de la mà dels personatges les seves passions, les seves il·lusions i les seves desgràcies. A empatitzar no només amb el Bob i amb l’Helena sinó també amb la segona oportunitat que es donaran a les seves vides. Cadascú, després, interioritzarà les pròpies circumstàncies, però haurà passat una estona divertida i, qui més qui menys, s’haurà sentit identificat i convidat (qui sap) a cometre una bogeria.
