Una primera versió d'aquesta obra es va representar fa set anys al Teatre Tantarantana, amb els intèrprets Elena Fortuny i Carles Alberola. La primera sensació, després de veure ara la versió de la companyia La Brutal, dirigida per David Selvas, és que el temps hi ha jugat a favor. Si aquella primera mirada sobre la peça de David Greig (Edimburg, 1969) ja va ser prou suggerent, aquesta encara ho és més perquè la posada en escena compta amb dos músics en directe (Aurora Bauzà, teclats, i Pere Jou, guitarra elèctrica) cosa que converteix l'espectacle en una barreja de teatre, concert, musical i... Per això, segurament, la presenten com “una obra de teatre amb cançons”, per no encasellar-la del tot en cap dels altres registres.
L'estructura de la peça de David Greig té un ganxo literari perquè combina la narració amb el diàleg, com si l'autor hagués posat els seus herois a l'escenari però els estigués dictant des de molt amunt allò que diuen. O també com si els espectadors estiguessin llegint una novel·la i s'imaginessin els personatges i els ambients en el quals es mouen.
La interpretació i la direcció han fet que aquesta sensació no es perdi en cap moment i que l'obra estiri durant noranta minuts l'atenció dels espectadors portant-los fins i tot cap a l'univers màgic del cinema: un pàrquing amb la màquina expenedora, una Ikea com a punt de trobada, una passarel·la de “models”, la tarima dels músics en una banda, una nevera, una paret amb mirall a l'altra banda...
La cosa passa a Edimburg. A l'estiu fa calor. I a Edimburg, els somnis són llegenda. Ja ho va deixar clar William Shakespeare amb el seu «Somni d'una nit d'estiu», una història que sembla podria ser que fos el que va inspirar lleugerament l'autor David Greig per plantejar «Midsummer» (títol original), una peça romàntica sense concessions, si és que el romanticisme encara existeix.
Bob i Helena estan a la perillosa ratlla dels quaranta —quan la vida sembla que se'ls escapi dels dits— i tenen una trobada tan fortuïta com excitant, provocada sobretot per ella, jove advocadessa experta en divorcis —molt reforçada de caràcter per la interpretació d'aire cinematogràfic que en fa l'actriu Marta Bayarri—, que intenta superar la frustració d'haver quedat penjada una xafogosa nit d'estiu i que es llança a la recerca desesperada i de final sense fre, amb propòsits que s'expressen en el pensament interior, però que no acaben de proclamar-se en veu alta. I la víctima és Bob, un personatge mig bohemi —amb aquell posat espontani i mig “cowboy” que caracteritza l'actor Ivan Massagué—, artista per vocació, talent perdut, i ara embrancat en negocis foscos, que és un dels punts paral·lels de la trama que potser queden menys explotats.
No és agosarat dir que, en el moment actual, «Aquella nit (Midsummer)» es podria qualificar de “generacional” —de generacional dels quaranta, vull dir— perquè els espectadors de la meva funció que feien pinta de ser d'aquesta franja no podien amagar la seva empatia amb cadascun dels dos personatges. Per tant, podriem dir que és fins i tot una obra terapèutica —amb perdó— en temps de crisis personals, i que deixa un bon regust en l'audiència perquè els espectadors acaben aferrant-se com els dos antiherois Bob i Helena als desitjos i les pors d'ells dos i fan amb ells el mateix recorregut.
Bob i Helena són la cara i la creu d'un desig amagat, que es dóna per perdut quan la història comença i que, entre els dos, aconsegueixen que revifi, entre seducció, rebuig, passió i una mica de folk i d'indie, banda sonora sense interrupcions, amb un to especial, tant pel que fa a la versió de les lletres com a la composició, que li han donat la parella de músics de Telemann.Rec i que no és només la música que sempre es porta sinó que és també la que ha amansit les penes de moltes generacions. (...)
