Archivo

informació obra



Escenografia:
Serrucho: Ana Cortés, Raúl Alaejos i Paadín
Autor:
Serrucho: Ana Cortés, Raúl Alaejos i Paadín
Sinopsi:

Instal·lació escènica amb passis cada 10 minuts per a 4 espectadors.

Anar al teatre no és només assistir a una representació, és també ser públic i sentir-se públic. A la instal·lació teatral i immersiva Archivo, el col·lectiu provinent de les arts visuals Serrucho posa accent a les complicitats implícites en qualsevol acte de presència col·lectiva. Un públic comparteix espai, aire, experiència. Aquella sensació de què érem allà, tu i jo i la resta, i ningú més. No com a receptors passius i separats, sinó com a agents entrellaçats, co-creadors d’un moment irrepetible.
Quan pensem en un arxiu, el nostre imaginari ve farcit de referents: habitacions mal il·luminades i amb sostres alts, plenes fins als topes d’estanteries abarrotades amb caixes, paperassa i pols. Un arxiu és un lloc – qualsevol lloc – on les coses sobreviuen. També podem veure el nostre cos com un arxiu de sensacions, de traces físiques i emocionals a partir dels quals pensem el món que ens envolta. O bé, com ens ensenya la filosofia Zen: cada full de paper com un arxiu de supervivències on es troben l’arbre que el va precedir, el sol i la pluja que el van fer créixer, el llenyataire que en va serrar el tronc i el blat que va donar lloc al pa del seu esmorzar. I així, tot.
A Archivo, el públic assistent es converteix en espectador i protagonista d’un sistema similar de complexitats. Guiats a través d’auriculars, cada calaix inspeccionat en tancarà o n’obrirà un altre, i cada acció individual afectarà l’experiència dels demés. Un recordatori molt pertinent davant els reptes que el present ens imposa – des de la gestió de la pandèmia al reconeixement del racisme institucionalitzat en les societats d’occident: Depenem del altres per sobreviure. I no es pot dividir la realitat en caixetes.

Crítica: Archivo

14/10/2020

Els punts de vista de la urgència

per Jordi Bordes

L'Arca retrobada sota el desert egipci s'emmagatzema en una nau immensa americana. Així acaba una de les mítiques pel·lis de la saga d'Indiana Jones. Es percep com la millor de les solucions perquè mai ningú tingui l'ambició d'acaparar el seu Poder extraterrenal. Archivo guarda un secret al calaix 34 que no es pot desvetllar. Explica la veu en off que algú va guardar-ho allà, conscient que hi havia un problema i que no es volia enfrontar a la seva urgència. Era el seu punt de vista, potser de funcionari burocràtic mandrós o de treballador públic compromès que confiava en què la Natura sempre acabarà vencent als mals de la Humanitat. Tot depèn del punt de vista.

El que recomana aquest muntatge és veure'n tots els punts de vista possibles i assumir quina és la millor manera de resoldre un conflicte. Van ser els primers astronautes que van veure a ull nu (i van retratar) el planeta Terra que es van adonar que les operacions en un racó del món afecten a la resta. Perquè tots formen part de la mateixa unitat. No es veuen fronteres ni banderes, només mar i terra. El sistema solar, com tot l'Univers h aconseguit bastir un equilibri entre els sistemes, guardant-se unes distàncies amb el Sol i entre els satèl·lits i els altres planetes, per exemple. _Ha estat una relació establerta en milions d'anys que es va produir sense l'ajuda de l'home i que continuarà impassiva, més enllà de la història de la Humanitat. El que han d'aconseguir els individus, doncs, és procurar mantenir l'equilibri en l'interior del planeta, per a tot ésser viu. això és el que garantirà la supervivència de l'espècie. Cal obrir i debatre el tema que s'amaga en el punt 34 i establir una fórmula que garanteixi la millora social de tothom, garantint sobretot que els primers en rebre les ajudes siguin els que pateixen més desigualtats. Només així no caldrà témer per ai algú troba l'Arca, que tant desitjaven els nazis del film de l'Indiana Jones, per a demostrar-se superiors a tots els altres.

La peça instal·lativa convida a un joc que és individual i, alhora, es compartit perquè es juga per parelles ( i amb instants de precioses sorpreses. Des dels primers minuts d'espera als darrers en què s'abandona qualsevol estri audiovisual per comprovar a ull nu com es mouen i què fan els nous arxivers provisionals (espectadors convertits en aquests personatges). És una recerca individual que, en fe-la paral·lelament, es converteix en col·lectiva. Bona troballa.