Arde brillante en los bosques de la noche

informació obra



Intèrprets:
Susana Pampín, Laura López Moyano, Inés Efrón, Esteban Bigliardi, Patricio Aramburu
Escenografia:
Mariana Tirantte
Vestuari:
Mariana Tirantte
Il·luminació:
Alejandro Le Roux
Composició musical:
Diego Vainer, Jonathan Larson
Companyia:
Grupo Marea
Autoria:
Jonathan Larson
Sinopsi:

Incansable creador, aquest director i autor argentí amb un fort lligam amb el cinema i les arts plàstiques agafa el centenari de la revolució russa per reflexionar sobre la petjada que va deixar aquest moviment revolucionari en la societat i la cultura, i més especialment –a partir del relat de tres dones– en l’alliberació de la dona. Adaptant algunes idees formals de l’avantguarda soviètica, Pensotti construeix una gran nina russa, una matrioixca teatral, per compartir amb el públic l’esperit trencador i inconformista d’un temps on tot semblava possible.

Crítica: Arde brillante en los bosques de la noche

12/12/2017

Quan les titelles van teatre, es transformen en espectadores de cinema: visca la revolució de Pensotti!

per Ramon Oliver

Anem a veure, revolucionaris i revolucionaries :  ja heu celebrat com cal el centenari de la Revolució Russa? Ben cert que les nostres autoritats culturals no us han posat les coses fàcils, perquè – i a diferència del que ha passat en altres indrets en els quals l’efemèride ha donat lloc a grans exposicions i uns quants intensos debats- aquí l’aniversari d’aquella Revolució d’Octubre que en realitat es celebra al novembre per allò dels calendaris desincronitzats , ha passat gairebé desapercebuda. Tret- tot cal dir-ho - del notable cicle que la Filmoteca li ha dedicat al tema, ningú diria que estem parlant d’uns fets que, en altres moments de la nostra Història recent, eren encara qualificats com l’esdeveniment més important del segle XX. Serà per mandra? Serà perquè l’afany per mirar sempre cap el futur ha anul·lat ja la nostra capacitat de dedicar-li encara que siguin cinc minuts a revisar un passat que, malgrat tot,  potser encara està molt present en el present? Serà perquè costa encara enfrontar-se a algunes de les feixugues  realitats a les quals va donar lloc aquella tempesta que tenia que canviar el món, i a la sensació de fracàs que se’n pugui derivar d’algunes de les seves conseqüències ?

Sigui pel que sigui, a nosaltres això de la revolució que va tenir lloc fa cent anys sembla que ens ha relliscat força. Però no pas a Mariano Pensotti, aquest ben talentós creador escènic argentí que fa quatre anys em va sorprendre i captivar  amb “Cineastas”, que l’any passat em va deixar lleugerament decebut amb  “Cuando vuelva a casa voy a ser otro” , i que enguany ha clausurat el Temporada Alta oferint un dels millors espectacles de la programació del festival.

Pensotti , no en té prou amb la gran revolució del marxisme-leninisme: a la seva proposta també ha volgut recordar-nos que el moviment feminisme ha estat l’altre gran revolució del segle XX. I per això al seu espectacle hi té una important presència  la figura d’ Alexandra Kolontái, que va arribar a ocupar un alt càrrec governamental durant els primers anys de la Rússia soviètica. I  que alhora va ser una lluitadora ferotge a l’hora de defensar els drets de la dona i exigir la igualtat total entre homes i dones tant en l’àmbit privat com en l’àmbit públic: el seu impuls va resultar decisiu a l’hora d’aprovar lleis sobre temes sempre tan polèmics com ara el divorci o el dret a l’avortament. Tot i així, passada la primera febrada revolucionaria – aquella en la qual les utopies semblen a tocar- , quan les coses es van començar a burocratitzar amb trets dictatorials, l’Alexandra va ser discretament deixada de banda en un segon pla. I això no deixa de ser un significatiu símptoma –un més- de com es van anar torçant les coses pel que fa al context revolucionari.

Què potser us estic avorrint, amb tanta informació? Doncs res, canviem d’escenari. O canviem de pantalla. O fem les dues coses una darrera l’altra, i canviem ja de pas de continent. Què és precisament el que fa Pensotti. Potser us havíeu pensat que amb tanta revolució i amb tant feminisme, Pensotti ens anava a oferir un espectacle feixuc , d’aquells que presenten alta densitat teòrica , però escassa densitat lúdica ? Doncs no podíeu estar més equivocats: Pensotti, no té aquest tarannà. Ell té molt clar que si vols parlar de La Revolució o Les Revolucions ( en majúscula ) que ens han canviat o que , com a mínim, intentaven canviar-nos la vida, ho has de fer des de les petites revolucions ( en minúscula ) a peu de carrer que xoquen a cada pas amb la realitat. I ho has de fer amb ironia punyent. I amb capacitat de sorpresa; quelcom que sempre té un puntet revolucionari. I amb aquella lucidesa que es situa més enllà de la demagògia, i aquella inventiva teatral que es situa més enllà del discurs.

Pensotti comença el seu espectacle seguint-li les passes a una teòrica de la revolució; una acadèmica marxista-leninista que s’ha passat la vida intentant fer entendre que una cosa és el corpus ideològic, i una altra ben diferent , el mal us que en fan sovint els polítics, humans del tot  subjectes a passions , febleses i tics autoritaris ( a casa nostra, en tenim un grapat que responen a aquest model) . I durant aquest primer tram de l’espectacle , tant la revolucionaria que no entén el desviacionisme ideològic de la societat que l’envolta ( fins i tot la seva nena s’ha deixat temptat pels miratges del capitalisme depredador que comercia amb el desig carnal!) , com la resta de personatges que l’envolten, es presenten en companya d’una titella idèntica a ells i ells, vestida igual que ells i elles, i manipulada per ells i elles. Això fins que li arriba a la nostra gran coneixedora dels misteris del marxisme-leninisme el moment de relaxar-se i de prendre’s les coses amb una mica de calma ( al cap i a la fi, de per mig fins i tot ha hagut una temptativa de suïcidi ), i anar a veure una obra de teatre situada a Alemanya , i protagonitzada per una dona que va ser capaç d’abandonar família i Sistema , per tal d’anar a lluitar a la selva al costat dels més desvalguts. Quin exemple més gloriós li va donar aquesta dona al proletariat universal! És digna que algú li dediqui un musical, com ara aquest que la seva germana interpreta en honor seu! Esclar que això de haver  deixat la selva per tornar als paranys de la civilització depredadora, també pot provocar moltes tensions. Què tal , si avui anem a veure una pel·lícula alemanya filmada per terres sud-americanes : de la mateixa manera que als sud-americans els hi encanta fer obres teatrals que passen a Alemanya , als alemanys els encanta filmar pel·lícules que mostren com s’identifiquen amb la problemàtica dels pobles sud-americans.

Doncs, dit i fet: ara , els actors que havien deixat les seves titelles convertides ens espectadores teatrals, es transformen alhora en espectadors d’una pel·lícula en la qual hi caben des de fastuoses imatges de les cataractes de Iguaçu, fins a tòrrides escenes eròtiques protagonitzades per fornits strippers , sorprenentment connectats amb el món del tràfic de persones destinades a ser laboralment explotades . I és que – ens ve a dir Pensotti- en aquest món post revolucionari orfe d’ideologies capaces de crear miratges de solidaritat universal, tot està connectat per una dinàmica interna més implacable del que l’aparent caos narratiu pugui fer creure. Per això, en aquest espectacle tan brillant en el qual , com passa amb les nines russes ( no; no ens hem oblidat de la Revolució) , cada cop que s’obre una narrativa n’apareix una altra , hi tenen cabuda els strippers que potser ni saben qui va ser Marx però si saben com conduir l’eròtica cap el romanticisme. I les filles del marxisme que saben com moure el cul a la tele per aconseguir un bon contracte. I les orfes del marxisme condemnades a que els hi posin les banyes sense ni poder patir un atac de banyes que no resultaria políticament correcte. I els dramaturgs  del con sud del nou continent que creuen saber-ho tot sobre els vicis del vell continent, compartint protagonisme intel·lectual amb els cineastes del vell continent que creuen saber-ho tot sobre les penúries del nou continent. Certament: això de la revolució, no va anar ben bé com calia esperar. Pitjor encara: potser estem condemnats a que mai, no hi pugui anar. Però com a mínim ens queda el consol de saber el profit que li saben treure a aquest fracàs ( o no fracàs?)  creadors com Pensotti, capaços de demostrar-nos que allà on no hi poden arribar les grans revolucions, potser sí hi tenen accés les petites revolucions escèniques  que – gràcies també a un grapat d’intèrprets ben implicats en el joc-  trastoquen l’ordre narratiu amb enorme imaginació.