Anem a veure, revolucionaris i revolucionaries : ja heu celebrat com cal el centenari de la
Revolució Russa? Ben cert que les nostres autoritats culturals no us han posat
les coses fàcils, perquè – i a diferència del que ha passat en altres indrets
en els quals l’efemèride ha donat lloc a grans exposicions i uns quants
intensos debats- aquí l’aniversari d’aquella Revolució d’Octubre que en
realitat es celebra al novembre per allò dels calendaris desincronitzats , ha
passat gairebé desapercebuda. Tret- tot cal dir-ho - del notable cicle que la
Filmoteca li ha dedicat al tema, ningú diria que estem parlant d’uns fets que,
en altres moments de la nostra Història recent, eren encara qualificats com
l’esdeveniment més important del segle XX. Serà per mandra? Serà perquè l’afany
per mirar sempre cap el futur ha anul·lat ja la nostra capacitat de dedicar-li
encara que siguin cinc minuts a revisar un passat que, malgrat tot, potser encara està molt present en el
present? Serà perquè costa encara enfrontar-se a algunes de les feixugues realitats a les quals va donar lloc aquella
tempesta que tenia que canviar el món, i a la sensació de fracàs que se’n pugui
derivar d’algunes de les seves conseqüències ?
Sigui pel que sigui, a nosaltres això de la
revolució que va tenir lloc fa cent anys sembla que ens ha relliscat força.
Però no pas a Mariano Pensotti, aquest ben talentós creador escènic argentí que
fa quatre anys em va sorprendre i captivar
amb “Cineastas”, que l’any passat em va deixar lleugerament decebut
amb “Cuando vuelva a casa voy a ser
otro” , i que enguany ha clausurat el Temporada Alta oferint un dels millors
espectacles de la programació del festival.
Pensotti , no en té prou amb la gran revolució
del marxisme-leninisme: a la seva proposta també ha volgut recordar-nos que el
moviment feminisme ha estat l’altre gran revolució del segle XX. I per això al
seu espectacle hi té una important presència
la figura d’ Alexandra Kolontái, que va arribar a ocupar un alt càrrec
governamental durant els primers anys de la Rússia soviètica. I que alhora va ser una lluitadora ferotge a
l’hora de defensar els drets de la dona i exigir la igualtat total entre homes
i dones tant en l’àmbit privat com en l’àmbit públic: el seu impuls va resultar
decisiu a l’hora d’aprovar lleis sobre temes sempre tan polèmics com ara el
divorci o el dret a l’avortament. Tot i així, passada la primera febrada
revolucionaria – aquella en la qual les utopies semblen a tocar- , quan les
coses es van començar a burocratitzar amb trets dictatorials, l’Alexandra va
ser discretament deixada de banda en un segon pla. I això no deixa de ser un
significatiu símptoma –un més- de com es van anar torçant les coses pel que fa
al context revolucionari.
Què potser us estic avorrint, amb tanta
informació? Doncs res, canviem d’escenari. O canviem de pantalla. O fem les
dues coses una darrera l’altra, i canviem ja de pas de continent. Què és
precisament el que fa Pensotti. Potser us havíeu pensat que amb tanta revolució
i amb tant feminisme, Pensotti ens anava a oferir un espectacle feixuc ,
d’aquells que presenten alta densitat teòrica , però escassa densitat lúdica ?
Doncs no podíeu estar més equivocats: Pensotti, no té aquest tarannà. Ell té
molt clar que si vols parlar de La Revolució o Les Revolucions ( en majúscula )
que ens han canviat o que , com a mínim, intentaven canviar-nos la vida, ho has
de fer des de les petites revolucions ( en minúscula ) a peu de carrer que
xoquen a cada pas amb la realitat. I ho has de fer amb ironia punyent. I amb
capacitat de sorpresa; quelcom que sempre té un puntet revolucionari. I amb
aquella lucidesa que es situa més enllà de la demagògia, i aquella inventiva
teatral que es situa més enllà del discurs.
Pensotti comença el seu espectacle seguint-li
les passes a una teòrica de la revolució; una acadèmica marxista-leninista que
s’ha passat la vida intentant fer entendre que una cosa és el corpus ideològic,
i una altra ben diferent , el mal us que en fan sovint els polítics, humans del
tot subjectes a passions , febleses i
tics autoritaris ( a casa nostra, en tenim un grapat que responen a aquest
model) . I durant aquest primer tram de l’espectacle , tant la revolucionaria
que no entén el desviacionisme ideològic de la societat que l’envolta ( fins i
tot la seva nena s’ha deixat temptat pels miratges del capitalisme depredador
que comercia amb el desig carnal!) , com la resta de personatges que
l’envolten, es presenten en companya d’una titella idèntica a ells i ells,
vestida igual que ells i elles, i manipulada per ells i elles. Això fins que li
arriba a la nostra gran coneixedora dels misteris del marxisme-leninisme el
moment de relaxar-se i de prendre’s les coses amb una mica de calma ( al cap i
a la fi, de per mig fins i tot ha hagut una temptativa de suïcidi ), i anar a
veure una obra de teatre situada a Alemanya , i protagonitzada per una dona que
va ser capaç d’abandonar família i Sistema , per tal d’anar a lluitar a la
selva al costat dels més desvalguts. Quin exemple més gloriós li va donar
aquesta dona al proletariat universal! És digna que algú li dediqui un musical,
com ara aquest que la seva germana interpreta en honor seu! Esclar que això de
haver deixat la selva per tornar als
paranys de la civilització depredadora, també pot provocar moltes tensions. Què
tal , si avui anem a veure una pel·lícula alemanya filmada per terres
sud-americanes : de la mateixa manera que als sud-americans els hi encanta fer
obres teatrals que passen a Alemanya , als alemanys els encanta filmar
pel·lícules que mostren com s’identifiquen amb la problemàtica dels pobles
sud-americans.
Doncs, dit i fet: ara , els actors que havien
deixat les seves titelles convertides ens espectadores teatrals, es transformen
alhora en espectadors d’una pel·lícula en la qual hi caben des de fastuoses
imatges de les cataractes de Iguaçu, fins a tòrrides escenes eròtiques
protagonitzades per fornits strippers , sorprenentment connectats amb el món
del tràfic de persones destinades a ser laboralment explotades . I és que – ens
ve a dir Pensotti- en aquest món post revolucionari orfe d’ideologies capaces
de crear miratges de solidaritat universal, tot està connectat per una dinàmica
interna més implacable del que l’aparent caos narratiu pugui fer creure. Per
això, en aquest espectacle tan brillant en el qual , com passa amb les nines
russes ( no; no ens hem oblidat de la Revolució) , cada cop que s’obre una
narrativa n’apareix una altra , hi tenen cabuda els strippers que potser ni
saben qui va ser Marx però si saben com conduir l’eròtica cap el romanticisme.
I les filles del marxisme que saben com moure el cul a la tele per aconseguir
un bon contracte. I les orfes del marxisme condemnades a que els hi posin les
banyes sense ni poder patir un atac de banyes que no resultaria políticament
correcte. I els dramaturgs del con sud
del nou continent que creuen saber-ho tot sobre els vicis del vell continent,
compartint protagonisme intel·lectual amb els cineastes del vell continent que
creuen saber-ho tot sobre les penúries del nou continent. Certament: això de la
revolució, no va anar ben bé com calia esperar. Pitjor encara: potser estem
condemnats a que mai, no hi pugui anar. Però com a mínim ens queda el consol de
saber el profit que li saben treure a aquest fracàs ( o no fracàs?) creadors com Pensotti, capaços de demostrar-nos
que allà on no hi poden arribar les grans revolucions, potser sí hi tenen accés
les petites revolucions escèniques que –
gràcies també a un grapat d’intèrprets ben implicats en el joc- trastoquen l’ordre narratiu amb enorme
imaginació.
