Amb un llenguatge de sàtira (no és la sàtira l’únic realment seriós avui en dia?) J. D. Wallovits situa cara a cara Europa i Argentina i les compara. En el moment en què Europa es troba amb una sèrie de problemes que abans només semblaven possibles a Argentina, i el món sencer s’“argentinitza”, és moment de fer un cara a cara entre idees, gestos, punts de vista i tradicions. No es tracta de veure qui guanya o perd, sinó intentar entendre les seves diferències fonamentals.
Hi ha autors a qui ens agradaria veure més sovint per les sales de casa nostra. Després de l’estimulant i estranya distòpia de Laslistas (quina idea més meravellosa la d’una societat tan plena d’artistes que ningú pot proveir d’aliments a la població), J. D. Wallovits pren una nova pausa de la seva activitat professional a Praga i aterra a la Sala Beckett amb la seva segona obra, Argentinamiento, una sàtira que posa cara a cara Europa i Argentina.
Nascut a Argentina però aterrat a Europa de ben jove, Wallovits ha confessat sempre sentir-se molt proper a molts del caràcter que conforma el vell continent, on ha desenvolupat la seva carrera professional. Però l’actual realitat d’Europa, d’esquena als valors que sempre ha pregonat orgullosa arreu del món, ha portat a l’autor a voler confrontar aquestes dues realitats, l’argentina i l’europea, que són també la història de la seva vida. No es tracta d’una lluita, aquí no hi ha d’haver guanyadors ni perdedors, sinó de posar de manifesta que la supèrbia dels uns potser necessita una cura d’humilitat i la baixa autoestima dels altres no té fonaments per ser tan dramàtica.
Per fer-ho abraça el gènere de la sàtira, tan injustament infravalorat malgrat la seva innegable capacitat d’esdevenir una fantàstica eina per a la crítica i l’humor intel·ligents. I ens situa en un antic palau o castell europeu on un alhora patètic, extravagant i divertidíssim “Archiduque de todo” fa cridar una parella d’argentins perquè l’argentinitzin, perquè li expliquin com es fa per viure en un estat de crisi permanent.
Sense entrar en més detalls de la trama, la funció transita entre fases més poètiques i fins i tot filosòfiques (potser un pèl allargassades, més feixugues, on s’aprecia més el caràcter “argentí” de la peça), amb escenes més planeres i costumistes, fins a un final original i sorprenent. Evidentment tot plegat és una excusa per exposar dues maneres de veure el món, cadascuna amb els seus defectes, però que al capdavall es necessiten. I el format de comèdia es mostra molt eficaç per a l’objectiu narratiu de Wallovits.
L’autor i director torna a confiar un cop més amb Francesc Garrido, un actor molt sol·licitat actualment en ficcions televisives i a qui trobem a faltar més pels nostres escenaris. No ens queixarem, però, si aquests treballs televisius li donen la llibertat de sumar-se a projectes tan personals i arriscats com Argentinamiento. El personatge, extravagant, a estones ridícul, però amb un claríssim aire burgès de qui tota la vida ha viscut en una bombolla, aliè als problemes reals del món, permet a Garrido fer una interpretació excessiva, fins i tot per moments histriònica, que potser no agradarà a tothom, però encaixa a la perfecció amb el que la proposta demanda. L’acompanyen uns magnífics Pasquale Bávaro, RamiroBlas i Joaquin Daniel, molt creïbles com els arquetípics argentins, orgullosos de ser-ho encara que no sàpiguen explicar què els defineix, i amants com no de la dialèctica sense aturador.