Argentina està a l'avantguarda de la societat perquè ha demostrat, durant vàries dècades del segle XX i del que portem del XXI que encara continua viva, sobrevivint-se a sí mateixa, sense un raonament cultural, genètic ni social que ho justifiqui. Francesc Garrido torna a ser un personatge histriònic escrit per J.D. Wallovits (ja va representa Las listas al Poliorama, el 2010), ara en format d'arxiduc, amb un notable aire de Salvador Dalí. El presenta un majordom, en Sabartés, incapaç de sortir del guió que prefigura i configura aquest personatge arcaic però amb suficient alè de Faust per saber com ha de fer per tornar a navegar dalt de l'onada. Els convidats són dos argentins agafats de la massa, uns no-ningú que estan orgullosos de la seva pertinença però no saben argumentar-ho. Però, des de la seva anodina vulgaritat sópn capaços de commoire amb una poètica desballestada. fent un homenatge (volgut o no) a aquell intel·lectual que vestia els diumenges de partit al Calderón al Goya, de Rogrido García (Espai Lliure, 2005). Aquest arxiduc ve a ser com un supervivent dels Mort de dama (TNC, 2009) que s'esllangueixen sobre de les seves catifes perses, carregades de pols.
El dramaturg i realizador d'Smooking room, se sent com una mena d'apàtrida entre la seva Argentina natal i la seva Europa d'acollida. Per això, prova de reconciliar-s'hi provocant aquesta trobada entre la vella aristocràcia i la supervivència més llefiscosa. La cultura s'escola pel desaigüe. L;a peça és d'alta comicitat, de farsa duta a l'extrem alternant el teatre de l'absurd amb el surrealisme més inconex. Pedro Paiva (veí de l'Amèrica Llatina) explora les costures del llenguatge i la lògica a Quitapenas. Wallovits prefereix optar per una radicalitat a escena: dos exemples ben evidents és la decisió de deixar, durant molta estona, els personatges a la penombra, com si estiguessin mal enfocats i il·luminessin més la reacció dels altres personatges que el discurs; o bé, provocar l'estranyesa del públic quan s'opta per un silenci absolut i sense un graduat d'il·luminació que ho faci preveure, en els canvis d'escenes (amb moviments d'atrezzo inclòs). És una obra amb moments brillants d'una situació insòlita i lúcida però que, amb aquestes apostes de direcció personals com aquestes, castiguen un espectador amb ganes de riure's de la contradicció dels personatges i també de la platea. Des de la farsa, certament, es riu d'un drama ben conegut per tothom: la precarietat generalitzada versus els últims raigs de l'altesa europea que es descobreix que té un descosit als pantalons per on s'escola l'Estat del Benestar i la separació de poders de la democràcia.
