El Gran Teatre del Liceu ha encetat temporada amb una obra de Richard Strauss, un compositor que per desgràcia feia temps no es podia sentir al teatre barceloní, doblegat a la tirania d'una cartellera de "greatest hits" i de quan més popular millor. Per tant, només de tenir un títol una mica alternatiu, ja és motiu de celebració i de segur que és resultat del gust del nou director artístic Víctor Garcia de Gomar. En aquest cas, a més, s'ha optat per una de les òperes més singulars del compositor alemany: Ariadne auf Naxos. Teatre dins el teatre, aquesta òpera amb llibret del gran Hugo von Hofmannsthal planteja l'enfrontament entre dos tipus de creadors: el que busca el sublim mitjançant un argument feixuc i dramàtic, i el que, al contrari, cerca la lleugeresa, la picada d'ull reconfortant i l'esclat de riure: la comèdia. Ja sabem que el binomi Strauss-Hoffmansthal era sinònim d'escàndol, i aquí torna a sorprendre el públic amb un diàleg impossible entre aquestes dues perspectives que acaben confluint. Així trobem barrejats a l'escenari, dins d'un altre escenari, personatges clàssics (Ariadne-Bacchus) amb d'altres procedents de la Commedia dell'arte (Zerbinetta i els seus amants).
Tot i que es va estrenar el 1912, l'arrencada potent i dinàmica de la partitura fa pensar de seguida en una banda sonora, i Ariadne auf Naxos, que va gaudir d'un gran èxit al Liceu a la seva estrena absoluta el 1943, s'estremeix amb un batibull de personatges que van amunt i avall, enllestint els preparatius de les dues obres que es representaran en un palau d'un ric potentat. Katie Mitchell, directora d'escena, ha fet una lectura en clau ultraactual, amb picades d'ull a la desfeta dels gèneres sexuals tradicionals, una producció del 2018 que va tenir molt d'èxit en la seva estrena. A més, el paper del compositor seriós l'interpreta una dona, mentre que Ariadne apareix embarassada: el joc ja està servit i el moviment dalt de l'escenari és incessant. També es poden veure entre bastidors els canvis de rols dels personatges i la seva "entrada" en el paper. Al marge de l'interès o no de fer parir Ariadne en directe, Mitchell sap aprofitar el diàleg entre públic i actors a escena i els uneix en una interessant reflexió sobre l'art fet per encàrrec (i per tant sotmès a condicions), d'una banda, i de l'altre la fascinació que ens provoca la ficció, desfent per moments la famosa quarta paret teatral. També juga amb els dos registres i en el cas de la tragèdia d'Ariadne, el temps sembla ralentir-se, mentre que en la comèdia de Zerbinetta, és el mateix tempo que es viu a fora d'escena.
Pel que fa al repartiment d'aquesta òpera que es podrà veure fins al 4 d'octubre, les veus enlluernen igual que el vestit il·luminat de Zerbinetta. Van destacar Miina-Liisa Värelä en el paper d'Ariadne, amb una saborosa veu de mantega ideal per omplir la densitat de la melodia straussiana, mentre que Elena Sancho Pereg va ser una Zerbinetta de veu àgil i riallera, que va anar in crescendo, ja que al principi sovint quedava tapada per l'orquestra. També va lluir la veu preciosament modulada de Samantha Hankey en el paper travestit del compositor, mentre que els personatges secundaris femenins de Náyade, Sonia de Munck, la Driade Annaïs Masllorens i la Echo Núria Vilà, no es van quedar enrere en gràcia i elegància. L'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida pel mestre Pons, va atacar aquest inici de temporada amb ganes, tot i que per moments va sonar desigual.
