Ariadne auf Naxos

informació obra



Autoria:
Richard Strauss
Direcció:
Katie Mitchell
Direcció Musical:
Josep Pons
Sinopsi:

Els fonaments del repertori descansen sobre unes intenses col·laboracions entre llibretista i compositor. Aquest és el cas del binomi Mozart-Da Ponte, Verdi-Boito o Strauss-von Hofmannsthal. Precisament Ariadne auf Naxos és, després d’Elektra i Der Rosenkavalier, el tercer títol —de sis— fruit d’aquest treball conjunt.

El 1911, l’endemà de la creació de Der Rosenkavalier, Strauss i el seu poeta-llibretista desitgen renovar aquesta associació creativa i tramen una adaptació de Le Bourgeois Gentilhomme de Molière. Després de la seva revisió, s’estrena la versió definitiva l’any 1916 amb un èxit immediat. De colors mozartians, integra i conjuga el neoclassicisme i les danses populars de màscares italianes, els moments wagnerians més inflamats amb una cançó de bressol més pròpia de Schubert, i un llenguatge desacomplexat, flexible i expressiu al servei de la teatralitat.

L’Ariadne auf Naxos de Katie Mitchell, la reputada directora teatral, planteja la història de l’home més ric de Viena, que ha encarregat una opera seria a un jove compositor, a més de convidar-hi un grup d’actors de la commedia dell’arte. Mentre demana que actuïn tots a la vegada, la frívola Zerbinetta intenta convèncer la tràgica Ariadne que els homes són tots iguals i fins i tot intercanviables. Aquest debat entre la fidelitat en oposició a la metamorfosi, a banda de ser un homenatge a Molière i a Mozart, és una òpera tan impertinent com irresistible. La vida imposa l’oblit i la transformació.

Ariadne integra aquesta imatge pirandelliana del “teatre dins del teatre” i, sota una capa d’aparent comicitat, amaga els disgustos de l’amor i de la vida. Multiplicitat de sentiments en acció i un xoc de mons que finalment conviuen en la resignació d’un paradís inabastable.

Crítica: Ariadne auf Naxos

24/09/2021

Què pesa més, la comèdia o la tragèdia?

per Valèria Gaillard

El Gran Teatre del Liceu ha encetat temporada amb una obra de Richard Strauss, un compositor que per desgràcia feia temps no es podia sentir al teatre barceloní, doblegat a la tirania d'una cartellera de "greatest hits" i de quan més popular millor. Per tant, només de tenir un títol una mica alternatiu, ja és motiu de celebració i de segur que és resultat del gust del nou director artístic Víctor Garcia de Gomar. En aquest cas, a més, s'ha optat per una de les òperes més singulars del compositor alemany: Ariadne auf Naxos. Teatre dins el teatre, aquesta òpera amb llibret del gran Hugo von Hofmannsthal planteja l'enfrontament entre dos tipus de creadors: el que busca el sublim mitjançant un argument feixuc i dramàtic, i el que, al contrari, cerca la lleugeresa, la picada d'ull reconfortant i l'esclat de riure: la comèdia. Ja sabem que el binomi Strauss-Hoffmansthal era sinònim d'escàndol, i aquí torna a sorprendre el públic amb un diàleg impossible entre aquestes dues perspectives que acaben confluint. Així trobem barrejats a l'escenari, dins d'un altre escenari, personatges clàssics (Ariadne-Bacchus) amb d'altres procedents de la Commedia dell'arte (Zerbinetta i els seus amants).

Tot i que es va estrenar el 1912, l'arrencada potent i dinàmica de la partitura fa pensar de seguida en una banda sonora, i Ariadne auf Naxos, que va gaudir d'un gran èxit al Liceu a la seva estrena absoluta el 1943, s'estremeix amb un batibull de personatges que van amunt i avall, enllestint els preparatius de les dues obres que es representaran en un palau d'un ric potentat. Katie Mitchell, directora d'escena, ha fet una lectura en clau ultraactual, amb picades d'ull a la desfeta dels gèneres sexuals tradicionals, una producció del 2018 que va tenir molt d'èxit en la seva estrena. A més, el paper del compositor seriós l'interpreta una dona, mentre que Ariadne apareix embarassada: el joc ja està servit i el moviment dalt de l'escenari és incessant. També es poden veure entre bastidors els canvis de rols dels personatges i la seva "entrada" en el paper. Al marge de l'interès o no de fer parir Ariadne en directe, Mitchell sap aprofitar el diàleg entre públic i actors a escena i els uneix en una interessant reflexió sobre l'art fet per encàrrec (i per tant sotmès a condicions), d'una banda, i de l'altre la fascinació que ens provoca la ficció, desfent per moments la famosa quarta paret teatral. També juga amb els dos registres i en el cas de la tragèdia d'Ariadne, el temps sembla ralentir-se, mentre que en la comèdia de Zerbinetta, és el mateix tempo que es viu a fora d'escena.

Pel que fa al repartiment d'aquesta òpera que es podrà veure fins al 4 d'octubre, les veus enlluernen igual que el vestit il·luminat de Zerbinetta. Van destacar Miina-Liisa Värelä en el paper d'Ariadne, amb una saborosa veu de mantega ideal per omplir la densitat de la melodia straussiana, mentre que Elena Sancho Pereg va ser una Zerbinetta de veu àgil i riallera, que va anar in crescendo, ja que al principi sovint quedava tapada per l'orquestra. També va lluir la veu preciosament modulada de Samantha Hankey en el paper travestit del compositor, mentre que els personatges secundaris femenins de Náyade, Sonia de Munck, la Driade Annaïs Masllorens i la Echo Núria Vilà, no es van quedar enrere en gràcia i elegància. L'Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida pel mestre Pons, va atacar aquest inici de temporada amb ganes, tot i que per moments va sonar desigual.