Arribar i ploure

informació obra


Intèrprets:
Ricard Farré
Sinopsi:

Arribar i ploure neix de la fal·lera de l’actor Ricard Ferré i el músic Àlex Pujols per dur a escena un concert diferent que no deixarà ningú indiferent. D’un treball de creació en brota un repertori de cançons originals irreverents, iròniques i afilades que recorren diferents estils musicals amb la peculiaritat que parlen d’aquelles petites grans coses que ens envolten en el nostre dia a dia, d’una realitat que a vegades sembla ben bé ficció.

A la música s’hi suma un fil argumental en clau de comèdia que dóna vida al que s’ha batejat com a concert dramàtic (amb molts riures i pocs plors). Una barreja de cançons, comèdia i improvisació que conformen una proposta diferent, fresca, trapella i popular.

L’Àlex, membre de Txarango, i el Ricard han compost i escrit una desena de cançons que naveguen per estils musicals tant diversos com el folk pop, l’havanera, el disco funk, el pop metafísic, el reggaeton o el swing, explorant amb humor, ironia i sarcasme des de temes que són de rabiosa actualitat fins a reflexions impregnades d’una nostàlgia que ja els brilla, tot i tenir poc més de 30 anys. El seu tema Paraules d’antes, ha esdevingut un autèntic himne.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Arribar i ploure

16/07/2022

Carta de presentació

per Marc Sabater

L’actor Ricard Farré (El bon policia, Les dones sàvies...) i el músic Àlex Pujols (Txarango) s’han unit per oferir una mena d’espectacle difícil de classificar perquè, sent música, no és pròpiament un concert i, sent teatre, tampoc és una obra a l’ús. Fins i tot el títol, Arribar i ploure, no sabem ben bé si és el del grup, el de la proposta en concret, o les dues coses. En qualsevol cas, es una carta de presentació de quelcom que apunta maneres i a la que caldrà estar atents perquè pot donar fruits interessants.

Els seus artífexs defineixen Arribar i ploure com un “concert dramàtic” una polisèmia que ja indica per quins verals va la cosa. La música vertebra un espectacle que també tira del teatre i de la interacció amb el públic. Temes com l’exitós Paraules d’antes o l’enganxadís Xof per tu s’hi combinen amb diàlegs, improvisació i dos protagonistes que s’interpreten a ells mateixos sense ser ben bé ells mateixos. Teatre, vaja.

La combinació funciona i el públic riu i s’ho passa bé, que és del que es tracta. Farré i Pujols gaudeixen de la idea, la química entre els dos és innegable i creixen en contacte directe amb el respectable. Una bona base per fer evolucionar el conjunt i explotar-ne el potencial. Caldrà, no obstant, aplicar-hi una mica de dramatúrgia, raspallar alguns tocs potser massa naïfs i potenciar-ne un mordent que ara tot just apunta i que queda molt maquillat per un excés d’amabilitat.