No es pot negar que aquest alter ego escènic de la Ludwig Band que respon al nom de Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant, sent certa feblesa pel nostre teatre popular amb arrels bíbliques (apartat el Nou Testament). Fa ara un any ,els Pedants , en plena Quaresma (es a dir, just quan les catalanes terres s’omplen de representacions de La Passió) presentaven a El Maldà la seva eixerida versió lliure i musical dels evangelis apòcrifs , titulada “Sant Pere el Farsant”. I just un any després , quan tornem a estar esperant que arribin els divendres per atipar-nos de nou amb bunyols de Quaresma, i encara que sigui fora de temporada, la companyia ens demostra que, passions evangèliques a banda, també està ben familiaritzada amb l’univers de la colla de pastorets i forces demoníaques que, des de temps diguem-ne que immemorials, omplen un bon nombre dels nostres escenaris més o menys amateurs cada cop que s’apropen les festes nadalenques. Al cap i a la fi i donat que el legat de l’autor de “Noia de Porcellana” ressona de vegades en les estimulants composicions de La Ludwig, no és estrany que els Pedants hagin seguit una mica l’exemple que ens va deixar el Pau Riba de “Jisàs de Netzerit” , i hagin volgut que al bar de l’abstemi Artemi, hi ensenyin també el nas i les banyes els pastorets i les calderes de Pere Botero.
En qualsevol cas, podríem dir que les forces demoníaques d’aquesta comèdia musical un xic rural i plena de llimoners han optar per deixar de seguir-li la pista a l’estrella que porta cap a Betlem. I quedar-se en un bar que s’ha convertit en la trista herència del més abstemi dels “barman” que serveixen copes per aquests món de déu. Encara gràcies que l’Artemi té una il·lusió amorosa també relacionada amb les llimones, capaç d’ajudar-lo a suportar les rutines alcohòlica d’una clientela gens engrescadora. Tot plegat, mentre una diablessa capitalista intenta fer-se amb el seu local fent servir les més demoníaques estratagemes, i la companyia que va a missa i repica campanes, fa realitat la seva amenaça de dedicar-li tres actes amb pròleg inclòs al llarg de dues hores de durada al seu enamorat i atabalat cambrer. I tot plegat, sense deixar mai de banda el verset i la rima, tirant mà de forma ben voluntària d’un català d’aquells omplerts amb barbarismes que fan mal a les orelles, ara que ens trobem en fase d’emergència lingüística.
Guiats sempre per un mestre de cerimònies que segueix sent carismàtic fins i tot quan s’entrebanca en el text ( un Quim Carandell que no es cansa de dir a les entrevistes que tant se li’n donen els escarafalls que puguin provocar els ja esmentats barbarismes a dojo), els Pedants ens ofereixen una comèdia musical tocada en gran mesura de les mateixes imperfeccions ( tot i que potser aquí un xic accentuades) i de les mateixes qualitats ( ara un xic menys sorprenents però igualment estimulants) que les que exhibia el seu anterior espectacle escènic. L’enginy a l’hora de la rima (tot i que la sonorització no sempre permeti gaudir d’ella com caldria; un mal comú compartit per bona part del nostre teatre musical) pot provocar sovint efectes irresistiblement còmics, com els provoca la seva mesurada barreja entre la saludablement irrespectuosa gamberrada gens ortodoxa, i el reiterat protagonisme que les arrels tradicionals es prenen entre rima i rima i al bell mig de tot plegat. Però l’objectiu d’arribar a les dues hores de metratge al llarg de tres actes amb pròleg inclòs, un objectiu que s’assenyala tot just iniciar-se la funció i es remarca quan aquesta està arribant al seu final amb tarannà gairebé tràgic i amorosament venjatiu, li juga a la companyia alguna mala passada. Per moments, la bretolada se’ls hi escapa de les mans, allargant-se en un excés que es fa especialment obvi quan la paraula parlada porta estona imposant-se a la paraula cantada. Per moments també, la caòtica del divertiment deriva cap a branques argumentals menys sucoses que les que havien posat en marxa la gresca, i també llavors apareix a l’escenari el perill de la reiteració innecessària i de la innecessària incorporació de nous elements o personatges ressuscitats, la presència dels quals ens resulta una mica sobrant. I, malgrat les notables aportacions musicals d’una Helena Barba amb vocació de cabaretera roba escenes, la ja assenyalada gràcia de Carandell o l’expressionista humor físic que transmet Lluc Valverde , la nit de l’estrena l’espectacle encara deixava anar la sensació d’estar mancat (retallades a banda) d’uns quants assajos més , tant a nivell interpretatiu, com a nivell tècnic. Així i tot, la nova incursió teatral de la companyia m’ha seguit transmetent les mateixes bones vibracions que em va transmetre la seva proposta anterior: les bones vibracions que origina trobar-te davant una forma d’entendre el teatre musical autòcton farcida d’originalitat, imaginació, i bons recursos creatius. Ara, el que toca es afinar una mica més la fórmula de cara a futurs projectes... i revisar potser una mica també els desajustos que es produeixen a l’espectacle actual, per tal de poder gaudir millor dels seus ben ajustats encerts.
