Es fan dir Pedant a Missa i Repicant i el Col·lectiu de la Ludwig Band ja va despertar l'interès de la colònia teatral amb l'espectacle «Sant Pere el Farsant», primer a El Maldà i després al Teatre de la Biblioteca on ara han instal·lat el bar de l'«Artemi, el cambrer abstemi».
Per respecte a l'argot lingüístic, farcit de manlleus populars del “català que es parla” dels Pedants missaires i repicadors, hauria volgut titular aquest comentari “xupitos d'humor” en comptes de “didalets d'humor”. Però no repiquem més el DEIEC que ja està prou repicat!
L'espectacle de l'«Artemi, cambrer abstemi», cal dir-ho perquè tampoc ells no ho amaguen des del primer moment, dura dues horetes. Una repolida no li aniria gens malament i algunes escenes o esquetxos —segons com se'n vulgui dir— menys redundants afavoririen l'atractiu de la proposta, que el té, amb alguns moments més hilarants que altres, d'altres més irregulars que altres, com pertoca a un registre marca de la casa. De la casa dels Pedants, vull dir.
El guió d'aquesta comèdia musical beu de les fonts de la tradició del teatre d'alcova, de la literatura de canya i cordill, d'Els Pastorets, de les rondalles i els contes populars, dels que fan por i dels que fan riure, del teatre en vers del que rima perquè rima, farcit d'heptasíl·labs, que és un dels versos més habituals del teatre popular i de la poètica catalana, de la poètica romàntica, i que és el registre que regula la majoria de la poesia més popular com els goigs o els romanços i, per extensió, alguns dels versos dels poetes catalans més reconeguts com J.V.Foix.
No és convenient explicar més del compte del que hi passa, en aquest bar de l'Artemi. Els seus dramaturgs diuen que es basen en les experiències de molts joves que han hagut de fer de cambrers de bars per acabar de pagar el lloguer. I fan un reconeixement al gremi de la restauració perquè són dels que han de treballar sense menjar quan tothom està de festa i reunit a taula.
Els intèrprets, cantants i músics d'«Artemi, el cambrer abstemi», mitja dotzena, fan tots els papers de l'auca. A la banda hi ha bateria, piano de joguina per recordar amb les seves notes el músic Pascal Comelade, guitarra elèctrica, guitarra clàssica i el do d'estrafer la veu, una veu que continua musicant quan forma part dels diàlegs o els breus monòlegs i que acaba creant un llenguatge propi i descarat de la companyia.
Multitud de personatges que en tenen prou amb unes banyes, uns barrets de nit de Cap d'Any, uns tocs de clown, una capa, una gavardina i un barret de bòfia o una bata d'anar per casa. A la barra del bar hi ha una trapa que porta a un presumpte fossat on hi ha pintures rupestres tot i que els de ca l'Artemi diguin que són tacarrots de la humitat.
Ja he dit que l'espectacle té multitud d'esquetxos que al final convergeixen en una trama unitària que acaba tenint cap i peus amb llagrimeta inclosa, com cal que es compleixi en el ritual de qualsevol comèdia musical o fins i tot de qualsevol vodevil. I hi ha també titella gegant que porta als orígens de tot plegat.
A ca l'Artemi, una de les gresques més agraïdes és la que parodia un bingo amb peces musicals a càrrec de l'actriu i cantant Helena Barba —una de les fundadores de la banda que fa uns anys es va fer dir Filles Europees—, que propina un popurri amb aires de cabaret, i que aixeca la moral dels espectadors, castigats per la llei seca imposada pel cambrer abstemi abans del seu soliloqui tràgic final sobre la vida, l'enveja, l'amor, la mort i, sobretot, les seqüeles d'una herència del gremi del xumerri no volguda. (...)
