La Ludwig Band juga a moure's despenjat pels escenaris com els dibuixos animats d'Scooby-Doo. Les seves cançons ressonen a Pau Riba (Jisàs de Netzerit), a Albert Pla (Projecte PP, Caracuero), a Sisa (La nit de Sant Joan) i en aquesta peça hi ha un regust de rondes de vi, en taverna carregada de mosques i una fortor entranyable de Jaume Arnella.
"Benvinguts siguin els matisos/ en aquest catàleg d'anissos"
Coincideix en la cartellera amb el Zentral Cafè a La Gleva. Però sintonitzen en diferent freqüència. Un té regust de cafè i vi en copa, a vidres esquitxats per la boira exterior del centre d'Europa de les trobades de profundes i angoixants reflexions. L'altre té la festa més desbocada, l'estraperlo, els contes dels Pastorets amb les trampes i els dimonis i se li pot intuir un baf als vidres per la part de dins. El vi també pot circular, alternativa a la cervesa, però serà de bota i en got ample i baix, comprat a Ikea.
El Col·lectiu Pedant a missa i repicant (la versió teatral de la Ludwig Band, exposat pel broc gros) beuen de l'excés, de divertir-se a escena. Si amb la música hi ha una comunió amb el públic, amb les llargues dissertacions (fetes amb tota la intenció de provocar el disbarat, d'estendre el quadre més enllà del que es representa) es perd el ritme i provoca nerviosisme a les butaques. Ells ho noten, però, per ara, no sembla que ho corregeixin. Hi ha una farsa despreocupada, que frega el grand guignol (La monja enterrada en vida; La tardor barcelonina), de peripècies impossibles, només pel plaer d'imaginar, però els hi falta coherència per tenir focus en el seu desitjat desordre. En aquest sentit, Pa amb tomàquet, el demà també combina disciplines (teatre, cançó, objectes) però controlen millor la tècnica i frenen la seva dèria d'agradar i de fer servir les tisores descartant material perquè el muntatge rodi, estrambòtic també, però amb ritme: La tercera ronda d'alcohol desenganxa la llengua. Ara, la quarta, ja ennuega la festa.
Artemi és abstemi, per contracte en una mena d'empresària i diablessa. Pateix en soledat no poder estar de festa amb qui estima. És el ganxo de la trama. El que no és admissible és que el públic visqui aquest ostracisme del dissortat Artemi. Cal tensar. La Ludwig Band ho aconsegueix amb la seva simpatia, comandat per Quim Carandell. S'ha d'admetre, alhora, que aquest treball dels Repicant serveix per donar el focus a Helena Barba com a cantant i intèrpret. Els seus gags musicals són com un raig de vermut en plena sequera estival. Ara, el bingo és més fals que intercanviar les etiquetes d'un gran reserva per a decorar vi jove! Acceptem la broma, és clar, però ningú s'endú el pernil com aquella celebrada quina al TNC d'Els Jocs Florals de Canprosa. Ves per on...
Menystenim el vers floralesc/ si ningú afluixa els seus diners./ Que abanonin la "moraleja"/ i que es pagui a "toca-teja"
