Només dos artistes com Poltrona (Tortell Poltrona) i Pla (Albert Pla) poden adonar-se de la perillositat de la seva unió. Les seves inicials invoquen al PP (ells en diuen Partit Polític però és clar que fan sorna d'un en concret). Ja només amb aquest ingredient són capaços de construir un monòleg d'homenatge i reivindicació a la "P" (modernitzant aquella cançó infantil de fa dècades de'n "Pere Peret Pintor, Premiat Per Portugal..."). Aquesta parella, en general, es van cedint el protagonisme. Poltrona fa coros o solos instrumentals quan Albert Pla canta alguns dels seus temes menys truculents (és bonic veure com la ment càustica de Pla, té una tendresa que el relaciona amb el Qualsevol Nit Pot sortir el Sol de Sisa i amb la colla de Somiatruites). Per la seva banda, Pla es converteix en un voluntari fent d'Alberto, Alber-tito ("tu treballes a l'Ajuntament? li clava un provocador Poltrona?), per descobrir quina bandera amaga el cervell d'aquest voluntari en l'entrada del rebentacervells de Tortell Poltrona.
Tortell Poltrona li agrada barrejar la música en directe amb les entrades circenses. Ho ha fet repetides vegades al seu festival del Circ Cric amb La Troba Kung-Fú. També al Circ Cric ha provat amb la frescor de l'espontaneïtat en accions com Matx de pallassos o l'Això no és un espectacle amb Claret Papiol i Toti Toronell. Poltrona manté millor la línia argumental en espectacles com Grimègies.
Albert Pla fa d'ell mateix. No recorre al seu petit currículum teatral de Caracuero (Regina, 1996), de Llits (TNC, 2009) o de Guerra (Barts, 2015). És el cantant de veu prima i rogallosa, que juga amb definir un tornavís d'estrella i de fugir tant com pot de l'escena.
En aquest espectacle, Poltrona extreu el Pla més ingenu (sempre insinuant aquella part fosca d'un personatge que li agrada vestir-se amb roba de sac i que vol trencar amb els convencionalismes). Pla trasllada Poltrona a un món més jove, ensenya a què pot ser generós cedint l'espai i riure's de les bromes de l'altre. Per moments, sembla que estiguin provant i provant-se des del seu Montseny amb els seus moments participatius i les cabres d'aquell pastor que cau per un penyasegat de l'Ho sento molt.
La idea de l'espectacle, divertidament corrossiva, però, es va fonent a mesura que avança l'espectacle fins a tenir dos finals. O un final i un bis: el de la cançó de bressol (Pipí) de Pla i el No somos nada reggae de Poltrona.
