Hi ha un escola perduda allà al mig del Montseny,
on només hi estudien els nens...
On només hi estudien els nens que somien amb truites,
és l'escola dels somiatruites...
Tortell Poltrona i Albert Pla fa temps que estudien a aquesta escola.
No sabem si volen ser pallassos i cantar, o ser cantants i fer el pallasso.
Pla: Dota les seves cançons d'una particular personalitat extrema, de vegades de cert contingut polèmic, i en altres ocasions amb un toc infantil.
Poltrona: tendre, contundent i ferotge, amb una càrrega d’energia inesgotable que combina la innocència i la trapelleria.
Espectacle de clown amb pinzellades teatrals i cançonetes de dos personatges consagrats del nostre imaginaria escènic. De l’equació Poltrona més Pla un espera alguna cosa més que P+P= PP. M’explico: no crec que hi hagi un espectacle en comú realment treballat, sinó més aviat un enfilat d’esquetxos, alguns dels quals semblen fruit d’ocurrències de costellada en alguna masia del Montseny. Hi ha, més aviat, una alternança d’egos una mica estèril: ara Pla fent cançonetes i deixant que Poltrona tregui tímidament el nas (el saxofon), ara Poltrona convidant el cantautor a fer el pallasso (i d’això en sap) en esquetxos com el de la paròdia ‘shakaspeariana’, francament prescindible.
El dia que vaig veure la funció no es vas sentir massa rialles, i això que el públic era, majoritàriament, ‘claca’ de companyia. Simptomàtic. El moment més hilarant, el millor de llarg, un número de Poltrona batallant amb un micròfon rebel, que no és nou, per cert.
El clown s’ha envoltat sempre de música i a Pla li hem vist espectacles molt teatrals recomanables. PP no passa de ser, en llur trajectòria, una anècdota.