Si alguna llibertat té el bufó, fill enginyós del poble, és tenir el dret a ridiculitzar els seus amos, mentre escura les safates de la seva taula. La companyia Application Rejected reincideix en la farsa després del seu Ubu rex universal primigeni. Ara, la sàtira té un cert aire distòpic català, salpebrat amb la ignorància dels polítics imaginari, amb un personatge de còmic i la discussió d'àvia/ neta sobre la salut (i les cortines que s'esgrogueixen amb el fum del tabac). Tot passa en un rigorós directe accelerat, en què el públic arriba a triar el primer president de la Catalunya independent (amb els ulls tancats!) i que, per un sil·logisme ben estúpid (iequivocat) es prohibeix la comercialització del tomàquet de sucar i, per tant, del pa amb tomàquet.
Paga la pena ser independents i perdre'ns el pa amb tomàquet? Seria més saludable sembrar un hort urbà a la plaça Sant Jaume i evitar els maximalismes de la política d'eslògan i de la violència gratuïta legitimada pel poder dels Mossos d'Esquadra (sigui amb les tradicionals lleteres o bé amb un nou organisme autònom antitomata)? Quan la televisió no és més que el difusor de les consignes estúpides, quan no hi ha opció al criteri crític, tot un país envejat (pel mateix Voltaire, assegura Flotats al programa de mà de La disputa) cau en el caos i la violència. De fora, des de les Espanyes, es freguen les mans i confien que, després d'apallissar-nos per un punt d'orgull, aconseguiran recuperar la colònia, amb un moviment polític de saló.
Perquè el públic estigui calent i proactiu, des de bon principi, la rebuda al Maldà ja és molt empàtica. Una mica com les esperades noces d'Un segundo bajo la arena. Com la cantada de Nadales que ja és una data familiar assenyalada a molts calendaris. Com l'actuació dels Ludwig band. La construcció d'un futur (que esdevé quasi un malson), tot i el patetisme antiheroic dels protagonistes, que pot recordar a La Chispa, és similar a la d'El gran despropòsit de Teatre Estable de la Casa Real. Ara ho fan sense encallar-se tant amb sigles. És narratiu i els personatges sucumbeixen a l'acció sense quasi evolució psicològica. El que compta és que la trama avanci i sorprengui. Com si fos un grand guignol del tipus The feliuettes o Cobi Curro Naranjito. Ells, mentre fan salts estratosfèrics en la lògica surrealista, van fotent patacades a les recerques dels ideals. En aquesta societat del segle XXI tot sembla gastat, fals, gastat abans d'estrenar. Un país amb l'obsolescència programada esclatarà en revolució. Una beneïda i beneita proposta que roda, gràcies a l'energia positiva del grup, sigui amb màscara, amb titella, o amb uns tics èpics de Los miserables. En comptes de manifestos de pà sucats amb oli, prefereixen sucar el tomàquet i fer un brindis a la capacitat de riure's d'un mateix.
Hiperventilats ideològics de bandera i pàtria, absteniu-vos. Desil·lusionats pel procés, entreu-hi en grup i esclafiu la realitat amb la rialla. Veurem si la peça continua amb la santificació de la botifarra, també en Quaresma.
