Cobi Curro Naranjito

informació obra



Intèrprets:
Laura Pau
Companyia:
The Feliuettes
Direcció:
Martí Torras, Mole Wetherell
Músics:
Gerard Sesé, Ferran Vilajosana
Autor:
Mole Wetherell
Sinopsi:

Benvinguts al Bar Cobi Curro Naranjito, -antic Casa Mary-, un bar de carretera en un punt indeterminat de la Ctra Nacional II entre Massanet de la Selva i los Monegros. Les tres filles i “mitja” de la Mary i del Francisco regenten la fonda que van heretar de la seva difunta mare, i ho han disposat tot per rebre les mascotes més cèlebres del passat, organitzant el T.I.M.O. 2017: La Trobada Internacional de Mascotes Oblidades. Una convenció on es retroben totes les mascotes esportives i corporatives per fer teràpia col·lectiva, recordar vells temps i fer un viatge al passat.
Però les tres filles i mitja només tenen un únic objectiu: Conèixer el seu pare.
L’home que un dia va ser Cobi, Curro, Naranjito.
Una espectacle que és una comèdia, un musical, un cabaret i un retorn al passat, amb l’humor més absurd que trobareu a la cartellera, de la mà de tres grans actrius còmiques: la Laia Alsina, la Maria Cirici i la Laura Pau, que canten i ballen al ritme de la música original de Gerard Sesé, interpretada en directe.
Un espectacle amarat de diversió, gamberrisme i nostàlgia a parts iguals, ple de referències, personatges, cançons, sèries, pelis,…perquè qui hagi viscut als 80 i 90 sap que van ser dècades de llums i contrastos...com la infantesa de Cobi Curro Naranjito.

Crítica: Cobi Curro Naranjito

26/12/2017

Espontaneïtat desenfrenada ingènua

per Jordi Bordes

Hi ha un tipus d'humor que no s'atura per salts de raccord. Son de la família del tipus "T'imagines que...?" i que cada cop la proposta sigui més boja, més sonada, més desproporcionada. Les The feliuettes juguen en aquesta clau; Si abans s'inspiraven en un grand guignol sobre Núria Feliu, The feliuettes,  (que ella celebrava), ara fabulen sobre les persones que es disfressen de mascotes. S'ho passen molt bé defensant sobre l'escena allò que se'ls hi deuria acudir una tarda ociosa. I ho fan amb la solvència d'un domini de la veu i d'una capacitat de superar el ridícul (algú gosaria disfressar-se de ravioli, per exemple?). 

Martí Torras torna a mirar de controlar aquesta capacitat de desbarrar de les actrius per canalitzar una trama prima, suficient perquè el públic no es perdi. Ni que sigui amb l'ajuda del Sr. de la veu en off. Aquesta broma tant superada de tanta lògica troba un fèrtil suport amb les cançons, anuncis i univers dels anys 80 i 90, que és d'on surten les mascotes i també la infància i adolescència de la majoria dels espectadors d'avui. Els més joves poden connectar per aquest món de no posar límits a res. I els seus pares i tiets a reconèixer calaixos de la memòria que feia anys que estaven tancats. És un humor molt distant de la quotidianeïtat. Per això, combrega amb l'absurd i la farsa del Oh my God, Barcelona  dels de Bratislava (hi ha actrius que coincideixen amb les dues companyies) o dels Balnearis Maldà (Identitat, Educació, Poder) dels Pirates. 

Aquesta és una comèdia que pot funcionar molt bé per a grups de famílies. Perquè tothom s'enriola després d'un àpat nadalenc. Té un cert aire intranscendent, però  per això mateix té valor: perquè reivindica una llibertat capaç de trencar amb la lògica, el raonament, les conseqüències socials... Això la fa molt saludable. Tot i que també, és cert, tantes voltes implica perdre un ritme i una eficàcia narrativa imprescindible. El que es vesteix de mascota (sigui Naranjito, Cobi o Curro) de The Feliuettes és tràgicament penós. Rodrigo García, proposava a Goya (Espai Lliure, 2008) una situació antagònica era la solució més còmodeper poder culturitzar-se durant totes les hores que aquell home es treia la mascota de l'Atlètic de Madrid. La imaginació allibera de disfresses i d'haver de suposar una inquietud cultural o una altra sigui l'ofici que es practiqui. The Feliuettes, per últim, afina, com sempre. I té en una Petra amagada (Gerard Sesé/Ferran Vilajosana), un trumfo molt valuós (fa el paper antagònic d'antiheroi, que acaba tenint bona part de raó).