Hi ha un tipus d'humor que no s'atura per salts de raccord. Son de la família del tipus "T'imagines que...?" i que cada cop la proposta sigui més boja, més sonada, més desproporcionada. Les The feliuettes juguen en aquesta clau; Si abans s'inspiraven en un grand guignol sobre Núria Feliu, The feliuettes, (que ella celebrava), ara fabulen sobre les persones que es disfressen de mascotes. S'ho passen molt bé defensant sobre l'escena allò que se'ls hi deuria acudir una tarda ociosa. I ho fan amb la solvència d'un domini de la veu i d'una capacitat de superar el ridícul (algú gosaria disfressar-se de ravioli, per exemple?).
Martí Torras torna a mirar de controlar aquesta capacitat de desbarrar de les actrius per canalitzar una trama prima, suficient perquè el públic no es perdi. Ni que sigui amb l'ajuda del Sr. de la veu en off. Aquesta broma tant superada de tanta lògica troba un fèrtil suport amb les cançons, anuncis i univers dels anys 80 i 90, que és d'on surten les mascotes i també la infància i adolescència de la majoria dels espectadors d'avui. Els més joves poden connectar per aquest món de no posar límits a res. I els seus pares i tiets a reconèixer calaixos de la memòria que feia anys que estaven tancats. És un humor molt distant de la quotidianeïtat. Per això, combrega amb l'absurd i la farsa del Oh my God, Barcelona dels de Bratislava (hi ha actrius que coincideixen amb les dues companyies) o dels Balnearis Maldà (Identitat, Educació, Poder) dels Pirates.
Aquesta és una comèdia que pot funcionar molt bé per a grups de famílies. Perquè tothom s'enriola després d'un àpat nadalenc. Té un cert aire intranscendent, però per això mateix té valor: perquè reivindica una llibertat capaç de trencar amb la lògica, el raonament, les conseqüències socials... Això la fa molt saludable. Tot i que també, és cert, tantes voltes implica perdre un ritme i una eficàcia narrativa imprescindible. El que es vesteix de mascota (sigui Naranjito, Cobi o Curro) de The Feliuettes és tràgicament penós. Rodrigo García, proposava a Goya (Espai Lliure, 2008) una situació antagònica era la solució més còmodeper poder culturitzar-se durant totes les hores que aquell home es treia la mascota de l'Atlètic de Madrid. La imaginació allibera de disfresses i d'haver de suposar una inquietud cultural o una altra sigui l'ofici que es practiqui. The Feliuettes, per últim, afina, com sempre. I té en una Petra amagada (Gerard Sesé/Ferran Vilajosana), un trumfo molt valuós (fa el paper antagònic d'antiheroi, que acaba tenint bona part de raó).
