Cobi Curro Naranjito

informació obra



Intèrprets:
Laura Pau
Companyia:
The Feliuettes
Direcció:
Martí Torras, Mole Wetherell
Músics:
Gerard Sesé, Ferran Vilajosana
Autoria:
Mole Wetherell
Sinopsi:

Benvinguts al Bar Cobi Curro Naranjito, -antic Casa Mary-, un bar de carretera en un punt indeterminat de la Ctra Nacional II entre Massanet de la Selva i los Monegros. Les tres filles i “mitja” de la Mary i del Francisco regenten la fonda que van heretar de la seva difunta mare, i ho han disposat tot per rebre les mascotes més cèlebres del passat, organitzant el T.I.M.O. 2017: La Trobada Internacional de Mascotes Oblidades. Una convenció on es retroben totes les mascotes esportives i corporatives per fer teràpia col·lectiva, recordar vells temps i fer un viatge al passat.
Però les tres filles i mitja només tenen un únic objectiu: Conèixer el seu pare.
L’home que un dia va ser Cobi, Curro, Naranjito.
Una espectacle que és una comèdia, un musical, un cabaret i un retorn al passat, amb l’humor més absurd que trobareu a la cartellera, de la mà de tres grans actrius còmiques: la Laia Alsina, la Maria Cirici i la Laura Pau, que canten i ballen al ritme de la música original de Gerard Sesé, interpretada en directe.
Un espectacle amarat de diversió, gamberrisme i nostàlgia a parts iguals, ple de referències, personatges, cançons, sèries, pelis,…perquè qui hagi viscut als 80 i 90 sap que van ser dècades de llums i contrastos...com la infantesa de Cobi Curro Naranjito.

Crítica: Cobi Curro Naranjito

12/01/2018

Narrativa musical sota l'espuma

per Andreu Sotorra
Quan acostumem a dir que un espectacle és per a tots els públics, sovint oblidem que les referències que aquests públics hagin adquirit i assumit al llarg de la seva vida són essencials per entendre el que se'ls explica. Esclar que es pot veure una obra de romans i de lleons que es mengen carn humana en un circ sense haver viscut a l'època romana, i fer-se'n càrrec, però la cosa canvia quan del que parla un espectacle és de multitud d'icones televisives, musicals, cinematogràfiques, socials d'una generació determinada, encara pròxima, la que ara té entre 25 i 35 anys, que era criatura, adolescent o pipioli entre el 1982 i el 1992, anys ideals pet tocar el dos, precisament, perquè van florir com bolets les mascotes d'esdeveniments populars com la dels Mundials de Futbol, l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona. Tres fastos que van servir per omplir butxaques de responsables de pressupostos oficials i per elevar i oblidar per a la posteritat tres mascotes: la del Naranjito, la del Curro i la del Cobi.

El dia de la meva funció de l'espectacle, que barreja el cabaret, la sàtira, el musical, l'humor i unes quantes tendències més i que es titula «Cobi, Curro, Naranjito», els espectadors superaven amb escreix aquesta franja generacional. I si bé a cap d'ells els eren desconegudes les tres mascotes que obren l'espectacle amb abraçades d'espuma a la platea a l'estil del «Oh, benvinguts, passeu, passeu» que deia aquell, sí que tot el que venia després els podia semblar propi d'un altre univers.

Però aquest repte se supera per la interpretació enjogassada, la poca vergonya, la picaresca, la música i les lletres de les cançons —tota una narrativa musical que acaba trenant una història romàntica de fons— farcides de desenes i desenes, gairebé incomptables, de picades d'ullet a anuncis de la televisió de l'últim quart de segle passat, a cançons de l'època, a imitacions de personatges televisius, de programes considerats teleescombraria i d'uns quants flaixbacs en el temps cap a les diferents etapes de tres germanes —i un germà—, tothom fillam d'un pare desconegut, que regenten un bar de mala mort de carretera, heretat de la mare feta cendres, en un punt incert entre Catalunya i Los Monegros.

Un concurs de mascotes oblidades els servirà per mirar d'esbrinar qui va ser el seu pare, un tal Francisco, que va anar escampant la llavor i que va tenir el privilegi de ser el portador de cadascuna de les tres mascotes, tan anònim que ni les seves pròpies filles saben qui és. Tres filles, simbòlicament, d'un temps i d'un país.

Espectacle, doncs, que recupera l'estil de la companyia The Feliuettes, que pren el nom de l'espectacle que el mateix equip va presentar el 2015 a la sala El Maldà, i que per als avesats a la proximitat d'El Maldà, potser trobaran que a la Muntaner els queda una mica lluny, ala italiana, malgrat que el guió, en el qual intervé novament Martí Torras, ja preveu no perdre l'escalfor amb els espectadors amb algunes baixades a platea i algun intent de participació col·lectiva que tanca fins i tot el desenllaç final de la història de fons de l'espectacle i que deixarem que sigui una sorpresa per als que encara no hagin vist el muntatge.

«Cobi, Curro, Naranjito» corre el perill de patir més per excés que per defecte. Per excés d'informació acumulada que no pas perquè s'hi trobi a faltar alguna icona generacional. Les tres intèrprets hi suen la cansalada, no només pels canvis de vestuari, sobretot quan toca l'espuma mascotaire, sinó perquè no hi ha un segon de respir durant una hora i mitja i moltes peces cantades posen a prova la seva demostrada capacitat per mantenir el nivell musical imprescindible i no entrebancar-se amb els gairebé embarbussaments lingüístics dignes d'una tesi doctoral publicitària de l'època. Allò que el guió s'endugué queda superat amb la interpretació i l'acompanyament musical fins al punt que, en un moment donat, un s'oblida de les tres mascotes de referència i acaba tenint la sensació que les autèntiques protagonistes de l'espectacle són les tres actrius (...)