Cobi Curro Naranjito

informació obra



Intèrprets:
Laura Pau
Companyia:
The Feliuettes
Direcció:
Martí Torras, Mole Wetherell
Músics:
Gerard Sesé, Ferran Vilajosana
Autor:
Mole Wetherell
Sinopsi:

Benvinguts al Bar Cobi Curro Naranjito, -antic Casa Mary-, un bar de carretera en un punt indeterminat de la Ctra Nacional II entre Massanet de la Selva i los Monegros. Les tres filles i “mitja” de la Mary i del Francisco regenten la fonda que van heretar de la seva difunta mare, i ho han disposat tot per rebre les mascotes més cèlebres del passat, organitzant el T.I.M.O. 2017: La Trobada Internacional de Mascotes Oblidades. Una convenció on es retroben totes les mascotes esportives i corporatives per fer teràpia col·lectiva, recordar vells temps i fer un viatge al passat.
Però les tres filles i mitja només tenen un únic objectiu: Conèixer el seu pare.
L’home que un dia va ser Cobi, Curro, Naranjito.
Una espectacle que és una comèdia, un musical, un cabaret i un retorn al passat, amb l’humor més absurd que trobareu a la cartellera, de la mà de tres grans actrius còmiques: la Laia Alsina, la Maria Cirici i la Laura Pau, que canten i ballen al ritme de la música original de Gerard Sesé, interpretada en directe.
Un espectacle amarat de diversió, gamberrisme i nostàlgia a parts iguals, ple de referències, personatges, cançons, sèries, pelis,…perquè qui hagi viscut als 80 i 90 sap que van ser dècades de llums i contrastos...com la infantesa de Cobi Curro Naranjito.

Crítica: Cobi Curro Naranjito

11/01/2018

The Feliuettes es fiquen en el túnel del temps amb bon humor, però sense la gràcia de la seva trobada amb la Feliu

per Ramon Oliver

Està clar: a The Feliuettes els hi escau més convertir-se en la reencarnació de la llegendària  cantant catalana el nom de la qual els hi ha servit per batejar-se ( la Feliu, vaja), que ficar-se sota la disfressa de les nostres més enyorades mascotes . Amb el seu primer espectacle ( que es deia com elles, i que fa un parell de temporades va constituir una molt agradable i saludablement gamberra proposta) , The Feliuettes s’inventaven amb l’ajut de la dramatúrgia de Xavi Marató un deliri paranormal i amb quelcom de thriller esbojarrat que, com elles mateixes afirmaven, en tenia alguna cosa de versió musical i casolana de l’esperit Monty Phyton. I el seu nou invent  - seu, i d’un Martí Torras que torna a fer-se càrrec  de la direcció, i d’un Gerard Sesé que torna a donar-li forma musical a la proposta i a compartir bogeries amb elles damunt l’escenari- neix tocat pel mateix esperit. Però no pas amb la mateixa gràcia.

Com ja deveu haver deduït pel títol , quan abans he parlat de mascotes no em referia pas a aquelles que ens fan d’animals de companyia, sinó a aquelles altres que van servir al seu moment com a imatge pública d’algun gran esdeveniment dels que fan història, o  com a mínim, intenten fer-la. I cal dir que, amb comptades excepcions – el Cobi n’és sens dubte una d’elles; amb el temps el seu prestigi no ha fet més que augmentar, i la recent commemoració del 25 aniversari dels Jocs Olímpics li ha donat una nova vida -, un cop acabat l’esdeveniment, aquestes mascotes cauen ràpidament en l’oblit. Pitjor encara: en molts casos, recordar-les quan han passat uns quants anys , no fa altra cosa que provocar certa sensació de vergonya aliena: com és possible que algú es tragués de la màniga una cosa així  i que algú altre ( l’organització de l’esdeveniment ) li comprés ?

Però elles, les mascotes,  no en tenen la culpa: un cop han vingut a aquest món, es mereixen un respecte. I amb el temps, fins i tot les coses més ridícules ens acaben semblant sovint entranyables, veritat?. Així doncs, les tres germanes i mitja – si aneu a veure l’espectacle , ja entendreu perquè al Gerard li pertoca fer-se càrrec d’aquesta meitat- han decidit organitzar una gran Trobada Internacional de Mascotes Oblidades ( és a dir, un gran T.I,M.O.), a celebrar en  allò que se’n diu un marc incomparable ben adient pels personatges convocats: el polsós bar de carretera que van rebre com a herència després de la mort de la seva mare, la Mari. Esclar que , en realitat, les tres germanes i mitja guarden un objectiu ocult que no té res a veure amb l’homenatge a aquesta colla de ninots emblemàtics: el que en realitat pretenen és trobar un pare que es va donar a la fuga fa molts anys, i que des de llavors ha continuat sense donar senyals de vida.

I fins aquí puc llegir, per dir-ho com es deia a  un molt popular concurs televisiu (ja sabeu, el “Un, dos,tres...”)  que també té al llarg del divertiment el seu moment de glòria. Com el tenen una enorme quantitat d’altres programes i anuncis televisius, i de sèries i pel·lícules que feien furor allà pels anys 80; justament quan Naranjito va començar a donar vots pels camps de futbol del Mundial 82. Això, sense deixar tampoc de fer l’ullet a la cultura popular dels 90, la dècada en la qual van néixer Cobi i Curro. Tot plegat – i per fer-nos una idea tot vinculant el passat més o menys gloriós amb el present més reeixit - , com si els creadors de l’estupenda sèrie “Stranger Things” haguessin decidit filmar un episodi a Los Monegros, i barrejar les bandes sonores de  “The Goonies” o “ET” amb els posters de Sabrina o Pamela Anderson,, i amb les cançons d’aquells ídols musicals autòctons dels 80  les cintes de casette dels quals feien estralls a bars de carretera com el de la Mari.

Però aquest cop, i entre tanta barreja,  l’aposta pel deliri dona masses cops la sensació d’haver perdut aquell fil que fins i tot l’absurd més absurd precisa per a que la diversió funcioni coherentment. A les tres Feliuettes i mitja, com ja va quedar demostrat en la seva anterior proposta, no els hi manca capacitat per ficar-se  el públic a la butxaca amb bon humor, i bons recursos musicals. Però sí els hi manca un guió tan esbojarrat com es vulgui però una mica més sòlid, i una direcció capaç de salvar els moments morts de l’espectacle , que els té, malgrat la velocitat a la qual sembla anar tot. De vegades, l’acudit resulta  massa fàcil, o la situació, massa reiterativa. De vegades ,dona la sensació que s’ha confós l’acumulació de poca-soltades amb l’enginy humorístic.I, com molt bé demostren els grans gags i cadascuna de les genialitats  dels seus admirats Monty Phyton, les coses no funcionen ben bé així. Aquesta trobada amb les mascotes i les sintonies del passat, no deixa de proporcionar els seus bons moments de divertiment ( un dels millors, la prometedora referència inicial a la forma com s’inicia cada capítol de  la sèrie “Fargo” ) i els seus eixerits fragments  plens de gresca amb el seu puntet participatiu. Però el conjunt , resulta un decebedor pas cap en darrera, si tenim en compte els encerts de la seva anterior trobada amb la Feliu.