Tres de les convidades i un dels músics del banquet nupcial esperen que torni la resta de convidats. Entre trossos de pastís, flors seques i espelmes gastades expliquen el que ha succeït a un públic que esdevé, al seu torn, convidat de la celebració. Espectacle a l'aire lliure que mescla teatre i música en directe a partir de l'argument de “Bodas de sangre” de Federico García Lorca i on es desdibuixen les fronteres entre públic i intèrprets.
Estimat company,
és possible que rebis (trobis) massa tard aquesta carta. Haig de marxar. La meva família està trabalsada per la fugida de la núvia amb el que va ser el seu antic xicot (durant tres anys) i que avui es tornaven a trobar en el casament d'ella amb un notable hisendat. Sembla que es pot haver consumat el que el nostre estimat demiürg Federico García Lorca insinuaria a Yerma, entre la noia jove acabava de casar i aquell pastor que li ajudava a creuar el riu de ben joveneta. El nuvi s'ha quedat astorat i no sabia com reaccionar. És difícil excusar tal actitud i, ara mateix, se'ns presenta una llarga conversa (que durarà molts sopars de Nadal i una generació de casaments) sobre l'actitud de la xicota: entre el deure de casar-se, tenir fills i ajuntar hisendes o la d'escapar-se per amor, sense res a les mans. Es palpa el drama i qui sap si algú el reescriurà sota el títol de Bodas de sangre.
No sé on pares ara que escric aquestes ratlles, amb urgència. Potser al lavabo; potser ballant al ritme que imposa la lluna capriciosa (aquesta orquestra de Bodes, bateigs i funerals que ha amenitzat la vetllada). No veig el teu bastó; trobo a faltar el teu esperit jovial, encomanadís, de divertit foteta que sap aprofitar la vida. Espero retrobar-te. No et vull perdre. Deixo la carta al costat del rellotge de butxaca que et vaig regalar (potser el buscaves? Ets despistat i no deuries recordar que me l'has tornat per no aixecar sospites entre les meves cunyades; hem d'amagar-nos, encara).
Em temo un terrible presagi. El rellotge, t'ho recordo pretenia dir-te, que volia viure amb tu totes les hores possibles. Però, ara, màgicament, no et trobo. Vivim una època convulsa d'una Espanya esperançadora possible que pateix la resistència d'una Espanya autoritària que es resisteix a seguir imposant-se. És una confrontació com les de les dues famílies, que encara prendran mal terceres persones de ploma sensible, de mirada renovadora com aquest Lorca que tant proclames, fent servir les rèpliques a cada casament on som convidats, com si fóssim dos amics especials, sense que ningú vulgui preguntar més sobre la nostra relació.
Pretenia deixar la carta a la cambrera. Però estava massa encaboriada recollint copes i procurant que la discussió familiar no malbaratés les estovalles (ja molt tacades de vi i de restes de pastís, ben ensucrat). És com la Poncia, sàvia en dites i poruga en decisins que vagin més enllà de les convencions socials. Esperem que el moscatell no arribi al riu; que es pugui redreçar aquesta relació de dues famílies poderoses de la nostra Almeria rural. Tothom marxava de pressa, encabritada; només una nena encaparrada en ballar i disfrutar de la ingenuïtat de la vida, s'ha quedat també al ball. Segur que espera que la mare i les germanes la vinguin a recollir. No sap encara el drama que és el dol en una hisenda com la que potser li toca patir com aquelles de La Casa de Bernarda Alba.
Espero que us retrobeu vosaltres tres; espero que algun dia pugui tornar a retrobar-te. Ara mateix, la família, l'honor, se'm du embut avall, com un destí maligne. Deixo el rastre escrit que t'havia confessat a cau d'orella des d'aquell capvespre d'estiu a la platja però que, mai, fins ara, havia deixat escrit per por a represàlies, a què em desheredin els patriarques. Sense amor, no paga la pena viure una vida (per rica i culta que sigui); m'ho ha fet veure aquesta cosina i el seu antic xicot. Fugir no era el que li convenia; però era el que necessitava. La vida és més complexa que una negociació per treure més bon preu dels cereals o les oliveres.
Estic desolat, però em diu el tío Pepe, que potser és millor així. Espero que estigueu bé tots tres amb la lluna. Us quedeu als llimbs, acomboiats pel seu encantador reflex. Sou uns personatges pirandellians (ja sé que parlo amb paraules que, l'avui del 1931 no es pot entendre). Probablement, sí que podran entendre de que parlo els que rellegeixin aquest escrit al segle vinent. Per força, serà millor al nostre. Ja ho diu Txèkhov, sovint a L'oncle Vània o a Les tres germanes. Potser és una sort que, amb les presses, no ens retrobem., Et quedes lliure de les imposicions de les nostres famílies. Sé que trobaràs a faltar la meva presència (m'has volgut imitar deixant-te bigoti!) et quedes refugiat en l'oblit; mai ningú us demanarà que us posicioneu sobre les mirades contraposades de les dues famílies dels nuvis (però que, en realitat són com dues gotes d'aigua: reflexos del mateix egoisme reclosit). Reviureu eternament en el record. Fins que, un dia, com aquell soldat de guàrdia a la trinxera que fa mesos que espera el retorn del seu exèrcit, decidireu sortir de l'amagatall i rependre la vida. Ets el meu estimat Charlot.
Potser quan reprenguis la vida jo ja no hi sigui; potser he mort en una altra guerra estèril (com totes). Però em sentiré viu quan us hagueu armat de valor i hagueu decidit baixar les escales del Maldà i caminar per aquella rambla de Barcelona que tant estimava el nostre poeta preferit (el de Doña Rosita la soltera). Els comensals que vinguin més endavant (com aquells que van descobrir-se al Copacabana), segur que compateixen amb vosaltres la joia de viure, el ball, una fresca i humil llimonada.
Se m'enduen... Una forta abraçada. No oblidis donar corda al rellotge. És la manera de fer etern el nostre amor
Fermín