Un segundo bajo la arena

Teatre

informació obra


Companyia:
Col·lectiu Desasosiego
Dramatúrgia:
Àlex Solsona, Carla Coll, Camille Latron
Intèrprets:
Carla Coll, Camille Latron, Pol Toro
Direcció:
Àlex Solsona, Pau Serés
Il·luminació:
Camille Latron
Coreografia:
Alicia Saez
Escenografia:
Camille Latron
Sinopsi:

Tres de les convidades i un dels músics del banquet nupcial esperen que torni la resta de convidats. Entre trossos de pastís, flors seques i espelmes gastades expliquen el que ha succeït a un públic que esdevé, al seu torn, convidat de la celebració. Espectacle a l'aire lliure que mescla teatre i música en directe a partir de l'argument de “Bodas de sangre” de Federico García Lorca i on es desdibuixen les fronteres entre públic i intèrprets.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Un segundo bajo la arena

16/05/2023

A bodes em convides

per Ramon Oliver

És allò que estàs passejant per carrer del Pi, veus una llarga cua que puja per la noble escalinata que condueix cap a les dependències abans ocupades pels Barons de Maldà i ara dedicades a funcions escèniques i cinematogràfiques, i decideixes afegir-te al seguici. Llavors, surt a rebre’t de forma molt eufòrica i agraïda una persona vestida amb aquella típica elegància forçada que reservem per a les cerimònies festives, categoria bodes, batejos , comunions i funerals ; una persona que respon al nom d’Artur i  que sembla reconèixer-te d’allò més tant a tu com a la resta de persones de la cua, encara que a tu , la seva cara no et soni de res. Molt content al comprovar la gentada que s’ha presentat a la cita , aquest expansivament amable individu et convida (ens convida a tots plegats) a rematar l’últim tram d’esglaons, i entrar d’una vegada al gran saló en el qual podríem sentir que som a punt de convertir-nos en comensals d’un alegre banquet de bodes... sinó fos perquè les restes de menjar i de beguda que resten damunt les taules fan ben palès que el banquet , o bé és ja aigua passada , o bé va acabar de manera ben  dramàticament sobtada. I és precisament aquesta segona opció la que s’imposa aquí, perquè ens trobem ni més ni menys que davant les restes del tràgicament interromput banquet d’aquelles lorquianes  “Bodas de sangre” en les quals la ja casada núvia va decidir deixar plantat el seu ja marit  oficial, i donar-se a la fuga amb el seu únic i apassionat ( i també ben casat amb una altra i pare de família ) gran amor de tota la vida. Per cert: a vosaltres què us sembla , això que han fet la núvia i aquest veritable nuvi seu davant del qual el marit oficial no hi té res a fer ? Us sembla una disbauxa eixelebrada i injustificable , destinada només a que , al final, les temudes navalles facin córrer la sang anunciada ja al títol de la tragèdia? Per contra,  us sembla un acte valent que ve a demostrar les conseqüències que té voler posar-li portes al camp del veritable desig? Pensem-hi, mentre brindem amb moscatell , tot escoltant les anècdotes que ens expliquen tant el bo d’Artur, com la convidada que s’ha quedat a mig convit, com la cambrera que se les ha de veure amb el desori de tot plegat, i a sobre, i com si no tingués prou feina, ara ha de repartir llimonada entre aquests falsos convidats que han acabat aquí per casualitat.

Més o menys, així és com comença tot plegat, tret del fet que, si hem arribat fins aquí, no ha estat  per casualitat, sinó perquè portem una entrada a la mà que ens dona dret a formar part de la festa que ens ha muntat el col·lectiu Desasosiego, en el que constitueix el seu brillantment prometedor debut teatral. Aquesta festa va començar sent una celebració realitzada a l’aire lliure, i en un mas que, de ben segur, n’ha acollit un grapat, de banquets de noces .Però s’ajusta alhora d’allò més bé al noble saló dels Maldà cobert de pintures des de les quals , els avantpassats de la família i altres il·lustres retratats semblen contemplar-nos com si també ells, fossin un imprevistos convidats . Aquí dins ens hi trobarem una orquestra d’un sol músic. I el fet que tant l’orquestra com el saló portin el nom de “ Luna “, és una altra ben evident picada d’ullet a l’imagini d’aquell Lorca que, quan es posava més trencadorament experimental, ens instava a buscar el teatre de debò que s’amaga sota la sorra; sota la mateixa “arena” a la qual fa referència amb el seu títol aquesta colla de desassossegats. Som un públic a l’altura d’aquell que Lorca reclamava a “El público”? Si més no, som un públic agraït , que demostra també les seves ganes de ballaruca, quan els responsables del sarau l’animen a posar-se a donar uns bots que fan tremolar les nobles parets i el noble sòl d’aquest noble pis. Això, mentre Desasosiego , sense posar-se transcendental en excés (estaria fora de lloc, entre tant divertiment) , ens convida alhora a preguntar-nos si sabem valorar prou fins a quin punt voler allargar la festa, no implica alhora voler seguir retardant indefinidament la necessària decisió de marxar . Potser cal saber deixar enrere allò que ens reté i ens impedeix tirar cap en davant. Però abans d’emprendre la marxa, un segon moscatell entra molt bé!