A l'escala d'El Maldà, abans d'entrar a la sala, ens rep un personatge fora de lloc i de temps ‒l'interpreta Pol Toro, vestit d'etiqueta, amb una gomina intempestiva i un deix antic‒, per convidar-nos a ser els impossibles comensals d'un banquet exhaurit. Dins la sala, les taules mostren les restes d'un convit accidentat: estovalles brutes, copes tombades, plats a mig acabar. Els espectadors seurem allà on podrem per esdevenir còmplices d'una espera incerta i d'una no menys incerta celebració. Això és Un segundo bajo l’arena, un espectacle estrenat a FiraTàrrega que constitueix el feliç debut del Col·lectiu Desasosiego i que va obtenir el Premi Moritz de FiraTàrrega i el Novaveu dels Premis de la Crítica 2022. La dramatúrgia va a càrrec de Carla Coll i Àlex Solsona, a partir d'una relectura molt lliure de Bodas de sangre de Federico García Lorca, i signen la direcció de l'espectacle Pau Serés i Àlex Solsona.
De primer, en un atmosfera espessa i emboirada ‒el fum ambiental és excessiu‒, els intèrprets juguen a canviar-nos de lloc, al·legant motius diversos. La núvia ha fugit, la majoria de comensals han marxat ‒una estampida?‒ i domina el desconcert dels qui han restat allà sense saber a què atenir-se. Com a públic sentim, per un moment, l'abisme que hagin delegat el relat en nosaltres, substituts per accident ‒o no tant‒ dels convidats primigenis. Però no cal témer: els Desasosiego són uns amfitrions de primera.
No serà fins ben entrada la funció que irrompran les paraules de García Lorca, esmolades i lluents, entremig del suggestiu trànsit de personatges a què s'entreguen Pol Toro, l'extravertit convidat ‒i a estones, també, nuvi vehement‒, Carla Coll, comensal inquieta i imaginativa ‒que, posseïda pel verb lorquià, es transmutarà en la núvia de Bodas de sangre‒, i Camille Latron, escenògrafa del muntatge i actriu que exerceix de cambrera disconforme amb el seu rol de subalterna ‒més endavant assumirà, entre d'altres, el paper de Leonardo, afegint-hi a la proposta, com qui no vol la cosa, la possibilitat d'una lectura en clau lèsbica‒. D'aquesta manera, els tres esplèndids intèrprets es reparteixen els personatges de la tragèdia andalusa, esbossats a partir d'algunes intervencions molt significatives que cal resituar dins aquesta dramatúrgia de nova creació.
El quart assistent, d'una importància cabdal, és l'únic músic ‒cañí i galàctic alhora‒ que queda de l'orquestra La Luna: Gaspar Corts, responsable també de l'espai sonor, toca diversos instruments i canta ‒recita, versiona ‒amb molta personalitat alguns poemes lorquians, tant del Romancero gitano com de Poeta en Nueva York ‒tots els fragments poden llegir-se en clau de terrible premonició sobre la repressió i l'assassinat del poeta‒, així com el “Romance de la luna” de Bodas de sangre i el famós “Zorongo” que el poeta va enregistrar amb La Argentinita l'any 1931. Culmina la selecció musical “Pequeño vals vienés”, en la versió que en va fer Leonard Cohen.
El nuvi ha perdut el rellotge sota la sorra. Quants anys fa que són allà aquests personatges? Hi ha un joc evident amb l'espai escènic, en el qual estan atrapats d'una manera diguem-ne sobrenatural, com a la pel·lícula El ángel exterminador de Buñuel. Tenen alguna cosa de beckettià, aquests convidats a unes noces incertes, abandonats a una espera que els acull i els oprimeix alhora. Però el malefici es desfà per la determinació de sortir del bucle, subvertint la fatalitat del text original i connectant amb la voluntat, expressada a El público ‒obra paradigmàtica del vessant més avantguardista i experimental de Lorca‒, d'excavar un túnel sota la sorra per arribar fins al sepulcre i, des d'allà, aixecar el teló. “Hem de recordar” esdevé una exhortació a la memòria històrica i les seves fatídiques cunetes. Com a salvació provisional, s'imposa el gest de brindar amb moscatell ‒vi dolç amb què antigament s'acompanyaven les ofrenes funeràries de la nit de Tots Sants‒, i la festiva determinació de reunir-nos per celebrar la vida. Els joves integrants del Col·lectiu Desasosiego han sabut crear un espai d'acollida, recreació i gaudi compartit. I és precisament aquesta voluntat de refundar el teatre el que més ens enamora de la proposta.
Ah, però el públic ja és aquí. Que passi!
