Así en la tierra como en el cielo

Dansa

informació obra


Producció:
Cia. Mar Gómez
Direcció:
Mar Gómez, Xavier Martínez
Dramatúrgia:
Jordi Prat i Coll, Mar Gómez
Coreografia:
Col·lectiva de la companyia
Intèrprets:
Álvaro de la Peña, Carlos Fernández, Matías Marré, Xavier Martínez
Escenografia:
Joan Jorba
Vestuari:
Mariel Soria
Il·luminació:
Carles Borràs
So:
Mar Gómez, Xavier Martínez
Ajudantia de direcció:
Xavier Biel
Vídeo:
Jordi Orobitg
Companyia:
Compagnie 111 - Aurélien Bory
Autoria:
Aurélien Bory
Estrena:
Grec 2016
Sinopsi:

Què passaria si descobríssim que després de la mort hem de continuar vivint com fins ara, fent-nos les mateixes preguntes i suportant els mateixos inconvenients, però de manera perpètua? És el que es troben els quatre personatges d’aquest muntatge de dansa-teatre narratiu, surrealista, irònic i ple de situacions imprevisibles.

En un espai celestial infinit els protagonistes hauran de recomençar la seva història. Però seran tan imperfectes o més del que havien estat en vida, i sabran tan poc o menys que abans sobre el perquè de tot plegat. Què hi fa una màquina escurabutxaques allà “dalt”? Per què només hi són ells quatre? Per què el seu gènere sembla tenir un aspecte tan inestable? És l’existència una broma infinita en la qual els éssers humans són els convidats?

Acompanyarem els personatges a esbrinar les normes que regeixen el “més enllà” en un viatge que ens permetrà riure'ns de la condició humana mentre la redescobrim amb els seus ulls. Partint d’aquesta peculiar situació sobrenatural, ens embarcarem en una història un pèl sonada, transcendent i mundana en la qual s’utilitza la mort com a excusa perfecta per endinsar-nos en la contradictòria història de la vida. No costa imaginar un Déu totpoderós que, com els mateixos espectadors, es fa un tip de riure amb els protagonistes de l’obra.

Crítica: Así en la tierra como en el cielo

23/07/2016

Sense por

per Jordi Sora i Domenjó

Passen els anys i et vas preguntant coses, esclar. El punt de partida de la nova producció de Mar Gómez és ben estimulant: i si en el “més enllà” estiguéssim condemnats eternament a ser com som? I si, ben al contrari, l'atzar ens transformés en quelcom ben diferent? Quatre protagonistes masculins, amb la ironia i el sentit de l'humor propi de la companyia, aniran perfilant aquest joc, als dictats d'una màquina escurabutxaques.

Primera consideració: no tots els ballarins són joves. I això no els fa menys dansaires. Encara més: la maduresa del seu gest diu molt d'una saviesa feta a cop d'hores de representació. Així que és una gran ocasió veure aquest elenc acompanyant el Xavier Martínez. Segona idea, i en la línia anterior: si el ballet era patrimoni del cos femení, que en aquesta obra tots els intèrprets siguin masculins i que juguin amb el rol de gènere, encara accentua més el sentit de l'obra: potser al cel podrem capgirar algunes constants, vist l'escàs èxit que hem tingut de moment en la vida terrenal.

Poques veus com la de Mar Gómez per explicar la quotidianitat, mentre la balla i somriu sorneguera. No apareix en aquesta peça, però sempre és present en el cap de l'espectador habituat a les seves coreografies. Algunes més encertades que altres, com és normal. Però sempre amb una dansa propera, comunicativa, amb un trànsit feliç malgrat algunes veritats que deixa caure amb raó i envoltada de realisme fantasiós. Sense por: si alguna cosa crec que es pot dir d'aquesta artista, és això.

Así en la tierra como en el cielo és una obra coral, també. Dibuixa personatges amb aquell interessant punt de partida. Els transforma i mira quines conseqüències té tot plegat en les seves relacions. I desplega una comicitat humana, extraordinàriament real. Però el conjunt no troba el to, potser per un excés d'intencions, per la dependència ritual de l'atzar de la màquina o senzillament perquè no tenim referents d'aquell cel inventat: una escenografia gris de portes que no ajuden al context i una difícil dramatúrgia, que s'allunya de la plausibilitat. Potser és així el “més enllà”. Jo no ho sé. Però no tinc dubte del treball dur i l'esforç que hi ha darrera. De vegades s'encerta més. D'altres no tant. És així l'atzar. En tot cas, uns somriures els faran si van a veure l'obra. I això, si pensem sobre el més enllà, sempre és una fortuna!