Passen
els anys i et vas preguntant coses, esclar. El punt de partida de la
nova producció de Mar Gómez és ben estimulant: i si en el “més
enllà” estiguéssim condemnats eternament a ser com som? I si,
ben al contrari, l'atzar ens transformés en quelcom ben diferent?
Quatre protagonistes masculins, amb la ironia i el sentit de l'humor
propi de la companyia, aniran perfilant aquest joc, als dictats d'una
màquina escurabutxaques.
Primera
consideració: no tots els ballarins són joves. I això no els fa
menys dansaires. Encara més: la maduresa del seu gest diu molt d'una
saviesa feta a cop d'hores de representació. Així que és una gran
ocasió veure aquest elenc acompanyant el Xavier Martínez. Segona
idea, i en la línia anterior: si el ballet era patrimoni del cos
femení, que en aquesta obra tots els intèrprets siguin masculins i
que juguin amb el rol de gènere, encara accentua més el sentit de
l'obra: potser al cel podrem capgirar algunes constants, vist l'escàs
èxit que hem tingut de moment en la vida terrenal.
Poques
veus com la de Mar Gómez per explicar la quotidianitat, mentre la
balla i somriu sorneguera. No apareix en aquesta peça, però sempre
és present en el cap de l'espectador habituat a les seves
coreografies. Algunes més encertades que altres, com és normal.
Però sempre amb una dansa propera, comunicativa, amb un trànsit
feliç malgrat algunes veritats que deixa caure amb raó i envoltada
de realisme fantasiós. Sense por: si alguna cosa crec que es pot dir
d'aquesta artista, és això.
Así
en la tierra como en el cielo
és una obra coral, també. Dibuixa personatges amb aquell
interessant punt de partida. Els transforma i mira quines
conseqüències té tot plegat en les seves relacions. I desplega una
comicitat humana, extraordinàriament real. Però el conjunt no troba
el to, potser per un excés d'intencions, per la dependència ritual
de l'atzar de la màquina o senzillament perquè no tenim referents
d'aquell cel inventat: una escenografia gris de portes que no ajuden
al context i una difícil dramatúrgia, que s'allunya de la
plausibilitat. Potser és així el “més enllà”. Jo no ho sé.
Però no tinc dubte del treball dur i l'esforç que hi ha darrera. De
vegades s'encerta més. D'altres no tant. És així l'atzar. En tot
cas, uns somriures els faran si van a veure l'obra. I això, si
pensem sobre el més enllà, sempre és una fortuna!
