Teatro de los Sentidos ha trigat quasi 20 anys a trencar amb les dificultats logístiques per decantar el seu teatre en què es prova de reduir el sentit de la vista per donar preponderància al gust, al tacte, a l'oïda i a l'olfacte i acabar servint insòlits sopar sota de la seva teulada. Abans, havia fet algun intent en el restaurant Taxidermista de la plaça Reial (que es veu que ja ha estat engolit per la voracitat capitalista). Assaborint Catalunya beu de les olors de cafè, canyella i farigola i lavanda de sempre. Hi ha un ambient de calma i contemplació d’ombres a la llum d’una espelma que relaxa l’ànima i atenua l’estrès quotidià. El Teatro de los Sentidos és una companyia internacional que ha arrelat en aquest antic edifici històric abandonat.
La companyia, que manté un equilibri entre incorporacions i membres fidels, segueixen explotant les sensacions del tacte, l’oïda i l’olfacte per sobre del de la vista (habitualment, dominant). Ara, és clar, ha cobrat una major dimensió el del gust. Menjar en silenci, a les fosques, després d’haver connectat amb la mitja veu de qui fa una confidència a desconeguts i d’haver rescatat un record propi té uns profunditat quasi catàrtica. El vi negre i la crosta del pa apropen a experiències monacals, certament, que es trenca amb el riure ingenu per maniobrar a taila a les fosques i per una calebració final, que reactiva les cames i el tacte del cos. L'àpat de menges catalans esclata sobretot en el primer plat. El teatre de les petites coses, que no han variat en dècades, permet entrar per un túnel al jo d'anys enrere. Ells continuen sent fidels com la pedra del cami, som nosaltres que hi anem passant repetidament. En aquesta peça la dramatúrgia queda descosida. són breus instants, com càpsules independents. És màgic veur eles ombres dque fa una sola espelma. O el ball amb l'ombra d'una altra persona. Un llençol és com un full en blanc: ho aguanta tot; és com la catifa voladoa dels contes orientals. En aquesta ocasió, no es descalcen els peus però es percep el canvi de terra amb les molsoses catifes. Les estovalles de fil són llargues. Les copes tenen diferents relleus per poder distingir fàcilment el vi negre delcava i l'aigua. Teatro de los Sentidos aporta alguns pics de gust, algunes senyals en un cam-i dramatúrgic intermitent, que fa dèbils pampallugues i és l'espectador el que tria el camí, el que decideix deixar-se anar al buit sabent ue hi ha unes mans calents i aromàtiques que el recolliran abans de caure a terra. Fan un teatre que es basteix des d'u espectador proactiu, propens a deixar-se endur confiat en els habitants invisibles d'aquell espai. Un instant màgic i alhora d'una autenticitat molt arteanal.
Teatro de los Sentidos ha donat vida a un racó de la ciutat; ha connectat amb els alumnes de les escoles; manté els seus tallers de recerca teatral, que van molt lligats a una concepció contemplativa a una revisió quasi d’ermità. A principi del 2000, eren uns habituals al Festival Grec. Les poques entrades disponibles a la Fabra i Coats o al CCCB s’acabaven en una alenada. Ara, l’espai és al Polvorí (al novembre recuperen Mariposas del alma). Fan un teatre que trenca els codis i que apropa els cossos afablement. Una abraçada postpandèmica és com una frega de farigola, reconstituent.
