Diuen (tot i que l’atribució de la frase hagi estat molt qüestionada) que Galileo Galilei , després d’haver abjurat de l’heliocentrisme davant del tribunal de la Inquisició que portava sis anys perseguint-lo i haver aconseguit així salvar la pell , va deixar anar en veu molt baixa i com a últim acte de rebel·lia l’exclamació “Eppur si mouve”. I tanmateix, la terra es mou al voltant del sol, encara que el poder (en aquell cas , el poder eclesiàstic de l’església) li hagués volgut tapar la boca a la veritat científicament demostrable, en funció dels seus interessos . I, per seguir amb l’italià, cal afegir allò que “se non è vero, è ben trovato”. Potser Galileo no va pronunciar mai aquelles paraules. Però ningú no pot dubtar que dins seu les cridava ben alt: abjurar de la veritat per fugir de la foguera , no modificava per a res la realitat demostrable de la veritat. I això va saber transmetre-ho també molt encertadament Bertolt Brecht a l’obra teatral que li va dedicar a aquell savi científic que, després de molts anys de patiment , entre convertir-se en un heroi immolat o ser un humà que preserva la vida encara que això suposi fer-li una petita trampa a l’ideal i la ciència , va triar la segona opció.
La situació viscuda per Galileo Galileo m’ha vingut al cap tot veient la coda final ( o no final; quan fas teatre documental, estàs sempre subjecte a que el document es vagi ampliant) que se li ha afegit ara a l’espectacle “Assange. El poder de la informació”. Des de la seva estrena han passat sis mesos. I al llarg d’aquets sis mesos, s’ha produït un fet fonamental que li dóna al cas noves perspectives. Després de dotze anys d’una persecució que el va portar en primer lloc a demanar asil a l’ambaixada londinenca de l’Equador en la qual va residir set anys, i a passar-se els cinc anys següents tancat a una presó anglesa de màxima seguretat, Assange ha pogut finalment recuperar la llibertat i tornar a la seva Austràlia natal. Però el preu a pagar, ha estat el de declarar-se culpable d’haver violat la llei d’espionatge dels Estats Units, el país que ha reclamat alhora al llarg d’aquests dotze anys una deportació que podria haver-li costat fins i tot la pena de mort. En qualsevol cas ,el particular “Eppur si mouve!” que Assange es devia repetir a ell mateix mentre es declarava culpable, no necessita ni passar la prova del temps, perquè les terribles i ben documentades veritats revelades per Assange porten ja molt de temps a la vista de l’opinió pública. I són prou aclaparadores (només cal en aquest sentit contemplar les imatges videogràfiques que es mostren a les quatre pantalles incloses al muntatge escènic dirigit per Mireia Ros) com per a que ningú en pugui negar l’evidència criminal dels fets. Es pot qüestionar si voleu la conveniència o no conveniència per raons de seguretat de la difusió d’aquestes imatges i d’aquests documents; això fins i tot podria donar lloc a un altre text teatral potser encara més engrescador que plantegés d’altres clarobscurs i d’altres debats al voltant del tema. Però el que no es pot qüestionar en absolut és la brutalitat depredadora que mostren les imatges i els documents, i que deixen en evidència un cop més els immorals mecanismes dels quals se’n serveixen els poders polítics i econòmics per refermar les seves posicions.
En qualsevol cas , cal tenir present que som davant un text creat per dos activistes defensors de la causa d’Assange que han volgut convertir l’obra en un vehicle que ajudi a entendre i difondre tant el patiment viscut pel seu protagonista, com ( i més important encara) la rellevància que el cas té pel que fa a visualitzar la constant persecució de la qual és objecte la llibertat de premsa en particular, i la llibertat d’expressió en general. I en aquest sentit , cal reconèixer la seva eficàcia divulgadora , recolzada en una dramatúrgia que s’enfronta alhora al repte de donar-li veritable forma teatral al discurs, i al dramàtic itinerari vital travessa per Assange al llarg d’aquests dotze anys. I és aquí onl' eficient exercici divulgatiu, mostra alhora els seus límits escènics. Això, malgrat la rigorosa interpretació d’un Joan Frank Charansonnet molt compromès amb el projecte ; ell és també qui signa l’adaptació del text i la seva traducció al català. Però encara que el seu Assagne resulti convincent fins i tot des del punt de vista d’una certa semblança física, la dramatúrgia de la proposta no sempre l’ajuda, i la direcció de Ros , no sempre pot tampoc corregir les mancances o els excessos del text. Les mancances tenen a veure en gran mesura amb el feble perfil que presenten els personatges, més enllà de la seva funció com a portaveus del discurs. Això afecta d’allò més al Juan Carlos interpretat per Eduard Alejandre ,el funcionari de l’ambaixada de l’Equador que té cura d’ell al llarg dels set anys de captiveri que en Julian passa en aquest recinte. Però també al de la Stella, l’advocada d’Assange que es va acabar convertint en la seva companyia sentimental i mare de dos dels seus fills, i amb la qual ara resideix a Austràlia. Malgrat la correcta interpretació d’Elena Codó, tampoc ella aconsegueix mostrar prou matisos i prou entitat com per convertir-se en un personatge teatral veritablement tangible i no únicament unidimensional. I anant cap els excessos, cal dir que a Eduard Alejandre li toca assumir precisament la seva pitjor càrrega, visualitzada mitjançant una mena de malson cabareter que demana a crits ser revisat o, directament, ser substituït per alguna altra opció: tal i com ara es representa, gairebé convida més al somriure vergonyós , que a entendre mitjançant ell l’angoixa que viu un Assange cada cop més proper a perdre el cap tràgicament. Són mancances d’una proposta que tampoc no troba la forma de salvar la poca versemblança lingüística que produeix el pobre Juan Carlos cada cop que fa referència als seus orígens equatorians parlant en perfecte català (aquí, sí caldria potser una mica més de joc bilingüe) . Però que, malgrat aquests límits, no deixa de retre-li un digne i honest servei a un personatge i a un tema que posen el dit a la nafra dels miratges informatius que intenten constantment segrestar i ocultar-nos la veritat.
