Georgina Oliva defensa l'exorcisme com a fórmula per a fer respirar l'esperit de Brossa a l'escenari. És el seu repte com a responsable de les arts en viu al Centre de les Arts Lliures. El despatx on es guarda el material (principalment, còpies seriades perquè els originals estan dipositats al Macba) no fa més de 35 metres quadrats. I Oliva vol convocar diferents artistes a què facin una indagació remenant en aquest petit espai. La propulsora de projecte ja aclareix que el concepte "exorcisme" a què remet és al grec, el que diu de fer alliberar un aspecte oblidat (i s'allunya de la definició catòlica dels diccionaris: "Ritu litúrgic destinat a foragitar d’algú un mal esperit.") Marta Pazos (Alexina B, Viaje a la luna), una gallega de Pontevedra que treballa com a artista visual i com a directora ha estat la primera convocada a "la reserva". El que podria ser un aquelarre es converteix en una insòlita entrevista.
Amb només una setmana, ha construït una dramatúrgia que evoluciona diàriament (responent als elements principals de Foc, Aire, Aigua i Terra). Dissabte, va ser el torn de l'aigua. Cada intervenció convoca a una mèdium diferent amb la qual, pretesament, procura mantenir una entrevista amb Joan Brossa. No sabem pas si en Brossa acceptaria parlar en castellà, tossut dels seus principis, insubornable. Això fa que, d'entrada la veu de la mèdium aparegui com una representació més aviat ficcionada, en la que, sí, s'extreu l'alabança del Da-Da de Brossa i del joc de paraules. Dau al Set (un nom ideat per Brossa) va ser el primer reclam de l'avantguarda artística, 20 anys després de la irrupció i desaparició del dadaisme. El públic es distreu i es meravella sempre buscant la sorpresa. De fet, Pazos ja havia engegat el ritual (sense necessitat d'espelmes, ni de música zen, ni consum sospitós de cap al·lucinogen) lloant la capacitat de l'artista visual a expressar idees absolutes amb el gest, un traç mínim que trenca convenció i permet accedir a la imaginació, amb tocs d'humor murri.
Després de les declaracions que buscaven un cert emmirallament, una voluntat de deixar "anoDADA" l'artista a través de la mèdium, Pazos desplega objectes de la poesia visual de Brossa. Els situa en un pedestal i dona temps a l públic a què vegi la digressió artística. Realment, un element dipositat passivament a un museu, esperant a ser observat té una disposició diferent en aquest mostrari que entra i surt de l'escenari. L'element és el mateix. La mirada que aplica l'espectador és diferent, més activa, delerosa d'entendre la relació d'imatges.
Oliva trasllada a un vessant més visual i intuïtiu el compromís de rescatar Brossa. Marc Chornet, l'anterior responsable escènic del Centre de les Arts Lliures, va provar-ho a partir de creacions encarregades a dramaturgs com Queralt Riera (Amor mor), Albert Mestres (Amor pur), Roberto G Alonso (Laberint streptease) o, fins i tot Les Pinyes (Brossa és Brossa). El perill de rescatar un artista, ja desaparegut, és realçar el vessant més lúcid, simpàtic i enginyós. Sovint, es descarta la seva part més dura, incòmoda, difícil d'entendre sense una lectura més pausada. El personatge brilla millor dalt d'un pedestal, però, segurament, li falta la part més compromesa que realça la seva trajectòria. Exorcitzar, alliberar no ol dir homenatjar, fer lluir. També cal arrossegar-lo per les seves contradiccions (amb una controvertida misogínia, per exemple) per entendre millor el personatge i el seu temps.
