Totes les missions espacials que s'han fet i es fan són d'alt secret d'estat. I aquesta no es queda enrere. El secret de l'espectacle «Astronautes, Houston, tenim un cadàver!», la nova producció teatral de Minoria Absoluta, és tan important que aquest humil comentarista no podrà revelar res del que hi ocorre, sota el risc, si ho fa, de ser enviat també a la Lluna amb Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins (i algú més!), els tres astronautes que van anar-hi per primera vegada el 1969 amb la nau Apollo 11. (...)
Dos dels guionistes de la casa (Rafel Barceló i Jordi López Casanovas) s'han posat a la nau Apollo 11 i han especulat sobre allò que la història no ha desvelat fins ara. ¿Què va passar en realitat a l'Apollo 11 entre els tres tripulants que hi va enviar la NASA? ¿Què va passar quan en van tornar? ¿Pot ser certa l'especulació que l'espectacle planteja i que no amaga des del principi, fins i tot en el subtítol: «Houston, tenim un cadàver!»?
A partir d'aquí, sempre en clau d'humor, tots els fronts són oberts. Els espectadors s'hauran adonat que, en el repartiment, hi ha els tres astronautes protagonistes i... un personatge femení. No diguem res més. La trama juga amb tots els elements tècnics que una missió espacial requereix. I l'espectacle no s'ha limitat a desenvolupar el guió textual sinó que es revesteix amb un muntatge audiovisual que situa els espectadors en òrbita i una escenografia mòbil sorprenent que instal·la els protagonistes a la cabina de comandament de la nau i que, bevent de les fonts típiques de la bona comèdia —és a dir, amb portes i finestres— fa que el ritme de l'acció no decaigui sinó, ben al contrari, que vagi arrossegant els espectadors cap al desenllaç final, de salt en salt, cada vegada més sorprenent. (...)
L'actor Queco Novell, que fa de Neil Armstrong, l'actor David Olivares, que fa de Michael Collins, i l'actor Xavier Serrano, que fa de Buzz Aldrin, passen de seguida a l'acció. I com que l'operació Apollo 11 ha tingut al llarg del temps els seus defensors i els seus detractors —¿era real la imatge de la trepitjada al Mar de la Tranquil·litat? ¿La passejada a càmera lenta va ser un muntatge per encaterinar el món tenint en compte que s'estava en plena Guerra Freda?— allò que els guionistes especulen que podia haver passat i que no s'ha explicat mai pren l'aire de gènere negre —una mica light, esclar— i fins i tot diria que respira Agatha Christie perquè el que l'espectacle fa és donar tres visions diferents del misteri del cadàver, cosa que obliga els espectadors a barrinar també quina pot ser la real o, com a mínim, la més creïble de les tres. (...)
