Astronautes, Houston tenim un cadàver

Teatre

informació obra


Intèrprets:
David Olivares, Xavier Serrano, Mireia Portas
Autoria:
Rafel Barceló i Jordi López Casanovas
Producció:
Minoria Absoluta
Interpretació musical:
Gerard Alonso (piano), Albert Abad (saxo/clarinet)
Sinopsi:

Astronautes, Houston tenim un cadàver!, una comèdia dels creadors dels èxits televisius Polònia i Crackòvia que se  centrarà en la tornada dels tres primers astronautes a arribar a la lluna, Neil Armstrong, Michael Collins i Buzz Aldrin, al centre espacial de la NASA a Houston, preparats per passar la quarantena. En aquesta ocasió, però, no tornen sols, sinó que dins de la nau hi apareix un cadàver calcinat.


Crítica: Astronautes, Houston tenim un cadàver

15/12/2016

Minoria absoluta sense política i amb engrunes d'humor

per Jordi Bordes

Minoria absoluta té tot el dret a construir el seu mirall a l'escenari. Si al Polònia, fan una notable versió del Rubianes, solamente (el galaicocatalán per parlar d'un tal Mariano), també és coherent que vulguin traspassar a l'art en viu. Van triomfar, per exemple amb La família ir-real, però sobretot amb Polònia, el musical. No van tenir, però la mateixa sort (ni molt menys!) amb un despropòsit incomprensible (Magical History Club). Per la seva banda Queco Novell, ha provat de canviar de registre (extrem que la seva germana Rosa Novell sempre li aconsellava) amb una peça de Davide Carnevali: Confessió d'un expresident, (Club Capitol, 2016). Ara, tornen a crear una peça que han parit els guionistes de la casa a partir d'un fet més io menys històrics. Juguen amb personatges històrics (els tres astronautes de l'expedició Apolo XI que van posar el peu a la Lluna). S’aparten dels polític de torn i desenvolupen una trama fantasiosa i passada de voltes sobre un conflicte que podria haver passat en el mòdul lunar que va portar el primer home a la lluna. Queco Novell torna al traç gros fent un Neil Armstrong primari al costat d’un rancorós Buzz Aldrin (Xavier Serrano) i un ningunejat Michael Collins (David Olivares). Mireia Portas acaba guanyant en la interpretació gràcies a què el seu fregolisme li permet fer papers excèntrics però amb pàtines diferents de comicitat. La peça seria entretinguda si no decaigués el ritme en cada aparició de nou cadàver. En tot cas, sense pretensions, té un bon joc escenogràfic i permet el privilegi de veure en viu i en directe els actors que cada dijous fan escarni àcid de la política catalana i del més enllà.