De Bertolt Brecht sovint es detecta un flaire de doctrinari, de voler educar la població obrera, de fa unes dècades, per construir un mon millor. Una molt bona intenció però que esdevé caduca quan avui es prefereix per una dramatúrgia amb girs que allunyen de donar respostes al públic, si no que es busca multiplicar-los les preguntes. En aquest sentit, la bondat de La bona persona de Sezuan o El cercle de guix caucasià, per citar dos exemples tenen el perill de quedar massa caducs per la seva necessitat de dirigir el públic a una opinió redemptora. La selecció de fragments no teatrals d'aquest "pobre B.B." l'humanitzen i empalten la seva dèria en construir un món millor des de l'experiència i no des del dogmatisme. Són petits poemes o contes que evidencien la desesperança per la societat del seu moment i que apel·la a un creixement de la generació que haurà de superar els estralls de la II Guerra Mundial. Però aquest cant de primera persona, tant net i clar com prendre apunts a la pissarra, traspassa i connecta amb els espectadors que entren al joc de ser en una aula i escriure un dictat proposat pel degà intuïtiu Brecht.
Òscar Intente no exagera res. Només algun lleu alçar de celles davant d'un tema aparentment incomprensible i que es revelarà com el conte més sàdic, però en cantarella ingènua, de "i van ser feliços i van mejar anissos". Aquesta proposta, de teatre cmbrega molt bé amb l'experiència teatral d'un actor que,a més de prodigar-se en repartiments a La Perla29 o en teatres públics, guanya el protagonisme en aquestes propostes, de caire personalíssim. Bon exemple són peces com la dramatúrgia de La idea d'Europa (un cant a la cultura de cafès europeus, amb matisos que enriqueixen les diferencies); o Hem escollit,que fa una aproximació a la poètica autòctona (vinguts del que fórem, restem el que som, resa el subtítol). Aquesta peça, és cert, manté la dramatúrgia que Feliu Formosa ja practicava als anys 70 amb la companyia terrassenca El globus. És un bon encaix oferir la possibilitat d'una segona vida de l'espectacle, senzill, auster, pròxim, contundent, a través de l'aire d'Intente. Es mereix llarga gira en espais recollits per disfrutar de l'olor de guix i de compartir plaers petits com els de saber-se inexperts en la convivència i amb ganes de créixer. La confiança pel futur és un desig, no una obligació; és un camp sembrat de dubtes i preguntes, no una certesa inqüestionable. S'exposa el Brecht que somnia, no el que pontifica.
