Áureo

Circ

informació obra


Companyia:
Uparte
Sinopsi:

Peça d'acrobàcia, equilibri i moviment de carrer per a tots els públics, amb un fort atractiu visual que genera magnetisme en l'audiència. Sota una aparent normalitat, els intèrprets desafien els límits de la gravetat, generant incertesa i tensió i esborrant les fronteres entre el que és real i el que és possible. Situacions que es resolen de la forma més humana, que remarquen l'absurd de la normalitat i on l'humor apareix de forma inevitable. Un espectacle de circ dinàmic que combina diferents disciplines (portadors acrobàtics, banquina barra russa i malabars) amb la manipulació dels elements que integren l'escenografia.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Áureo

11/09/2019

Espectacularitat al buit

per Jordi Bordes

Una troupe d'equilibristes (com el Block de l'any passat a Fira Tàrrega) té un potencial immens en un espai de grans dimensions com la plaça deles Nacions. Sense necessitat d'explicar gaire res (en part com el treball d'1+1+1 que ha apassionat com a breu peça itinerant a càrrec de tres joves intèrprets) ja es guanyen els favors del públic. Perquè les verticals, els bots i els equilibris de risc (amb la comicitat de la possible caiguda) ja se'ls suposa. Però, és cert, que sempre es bo acollir-se a alguna forma dramatúrgica per ordenar els exercicis d'equilibri, que doni una certa coherència, una relació entre personatges, una situació que conclou amb un final rodó i inequívoc. No és el cas d'Áureo. Sembla que l'únic que va marcant l'evolució del muntatge és la construcció de l'espai escènic (uns cubs que cada cop tenen major dimensió). És un model molt simple i eficaç però que haurien de justificar millor. Un cop construïts els cubs, que fossin l'espai per a nous equilibris de major risc, o per completar una història, per prima que sigui. Però s'obvia totalment. Fins al punt de colar algun cub a darrera hora que no s'ha intervingut en la construcció per fer una última figura (preciosa i de risc, això és indiscutible) però que dóna la sensació a l'espectador de presa de pèl. Les troupes de circ han d'exigir-se una espectacularitat que els aboca als més difícil encara. I fer torres de tres pisos, per exemple, és com fer castells de 6 en una diada de Sant Fèlix: respectable però insuficient si es vol competir en el concurs (només cal recordar Backbone al Grec aquest estiu, per exemple). L'alternativa és realitzar un muntatge amb les mateixes verticals però completant-les amb una trama que els hi aporta un sentit, una intenció més enllà de l'espectacularitat i l'energia. El circ contemporani demana dramatúrgia per travar les figures d'equilibri. Quan no les tanquen bé, tot decau lamentablement.