A una nova sala com l'Espai Texas li va bé un subtil homenatge pels seus orígens cinematogràfics. I ni que la mítica pel·lícula «París Texas» de Wim Wenders no tingui res a veure amb el muntatge teatral «Austràlia» d'Israel Solà (Vallirana, Baix Llobregat, 1982) sí que tenen de fons una lleugera relació pels substrat familiar que contenen les dues obres.
Avanti Texas!, doncs, en una nova iniciativa en un espai que n'ha passat de tots colors des que es va inaugurar com a Cinema Bailén l'any 1912. Allà s'han retallat els fotogrames més emblemàtics del cinema dels últims cent anys. S'hi manté també el record d'haver estat un menjador infantil en temps de la Guerra Civil, confiscat per la República.
Lliurat de nou als seus propietaris el 1947 amb l'entrada del règim franquista, es va batejar com a Cinema Texas i es va reobrir amb el film «Els tres mosqueters» —«Los tres mosqueteros», vaja!— quan per Barcelona encara s'estenien impunement pancartes i banderoles nazis.
Ja a finals del segle XX i entrants del segle XXI, després de passar a ser els Cinemes Lauren de Gràcia i, posteriorment, viure l'agosarada i admirable aventura del cineasta Ventura Pons per reforçar el cinema català, feia tres anys que havia tornat a abaixar la persiana. Fins que una altra aventura, aquesta vegada amb Flyhard Produccions i la Cooperativa Cultural Barc, a més de diverses institucions i particulars que hi han posat el coll i la butxaca, l'ha multiplicat per dos convertint-lo en cinema i teatre.
El nou Espai Texas, doncs, ha arrencat amb dos espectacles totalment oposats: per una banda «Pongo», improvisació d'humor amb Judit Martín, Alba Florejachs i Mònica Ballesteros. I per l'altra, «Austràlia», un dels èxits de la temporada 2022-2023 a la Sala Flyhard que té el mèrit, a més, de ser la primera obra com a dramaturg d'Israel Solà —conegut per ser habitualment el director i un dels impulsors de la companyia La Calòrica i la majoria dels seus celebrats espectacles, l'últim «Le congrés ne marche pas», amb aforament totalment esgotat abans de començar al Lliure de Gràcia.
Deia abans d'aquest preàmbul obligatori —perquè parlem d'un nou espai teatral i es mereix un preàmbul—, que «París Texas» i «Austràlia» tenien en comú el substrat familiar. I és així. A la pel·lícula «París Texas», de ja fa quaranta anys, el protagonista camina pel desert sense saber qui és. El seu germà el busca i quan el troba vol que recuperi la memòria i que recordi com era quatre anys abans, quan va abandonar la dona i el fill. La memòria ajuda a refer segons quines vides. Però a vegades, la memòria pot també fer que s'esmicolin segons quines vides. I aquí és on entra de ple la trama de l'obra teatral «Austràlia», que Israel Solà escriu a partir d'una experiència real viscuda per una de les actrius del muntatge, Ester Cort.
No sé si ella n'ha volgut parlar gaire, però en un país petit tot s'acaba sabent. Ester Cort va fer un viatge a l'altra punta de món perquè la seva germana li va demanar un òvul per poder quedar embarassada, un procés que a Austràlia té el suport legal per tirar endavant sense impediments. L'actriu ho va acceptar i aquesta decisió va portar a questionar-se, tant ella com la gent del seu voltant, l'ètica i l'estètica de la decisió.
D'aquesta controvèrsia sobre la maternitat i els mètodes per aconseguir-la arrenca «Austràlia». I del dilema que s'ha apoderat de la generació del segle XXI sobre la decisió de recórrer o no a la maternitat. L'obra em porta també a recordar una pel·lícula recent, «Ninjababy», de la directora noruega Yngvild Sve Flikke, on una jove dibuixant de còmics descobreix que està embarassada i es qüestiona si està preparada o si vol o no sacrificar la seva carrera per tenir cura d'un nadó. No en dic res més, es pot recuperar a Filmin.
Amb uns grams de fets reals, doncs, i una bona dosi de ficció i imaginació, el dramaturg i director Israel Solà planteja a «Austràlia» els alts i els baixos de tres germanes, la petita que seria la donant de l'òvul (interpretada per Ester Cort); la gran, que no es vol perdre ni el tall ni les tallades de l'experiència i demana viatjar amb ella fins a Sidney (l'actriu Meritxell Huertas); i la germana mitjana (interpretada per Carme Poll) que ha fet la proposta de ser receptora de la donació
Enmig d'elles tres, el marit de la germana mitjana (l'actor irlandès Brian Lehane) que aporta un plus de dinamisme lingüístic malgrat que el seu paper sembla més el d'un convidat a la festa perquè només parla en anglès, cosa que dóna peu al personatge de la germana gran que interpreta Meritxell Huertas que dispari la seva vena humorística fent reinterpretacions al seu aire amb els jocs de paraules que fomenten l'embolic de la traducció.
«Austràlia» és una comèdia que, com totes les comèdies que aspirin a enganxar de debò els espectadors, no es limita només a “fer gràcia” sinó que fomenta la reflexió i s'emporta els espectadors a la seva falda fins al punt que és molt difícil que cap se'n senti deslligat ni que no s'hi identifiqui, sigui o no sigui partidari de la maternitat. Si a «París Texas» calia recuperar la memòria del protagonista, a «Austràlia» la memòria recupera qui és, què és, com és, per què és i què vol o volidria ser cadascuna de les tres germanes de la família d'«Austràlia».
La posada en escena ha guanyat en espai —la sala teatral de l'Espai Texas té unes dues-centes localitats a dues bandes. Escenari central que continua net com en la seva primera versió a la Sala Flyhard i que manté el pistó de la imaginació quan el personatge d'Ester Cort introdueix cadascuna de les situacions amb els clics! de la Nikon perquè a més de ser aspirant a donant d'òvuls per a la seva germana és també fotògrafa freelance.
La vida, a vegades, vista a través de l'ull de l'objectiu d'una càmera, et pot regalar moltes sorpreses que, ni que ara siguin digitals, no estan exemptes de revelar allò que menys et podies imaginar, com si prenguessin vida dins la cubeta del revelador en la vermellor de la cambra fosca. (...)
