Austràlia, la primera obra com a dramaturg del director Israel Solà, té l’honor d’inaugurar la sala teatral del nou Espai Texas, que esperàvem amb candeletes. L’espectacle, molt ben acollit en la seva estrena la temporada passada a la Sala Flyhard, gaudirà així d’una merescuda segona vida ‒i d’un aforament més ampli‒.
L’obra és de rabiosa actualitat, perquè parla dels nous models de família i de les possibilitats que ofereixen les noves tècniques de reproducció assistida. El tema concret de què tracta, l’ovodonació, va ser abordat des d’una perspectiva crítica ‒legislació, tècniques, possibles conseqüències i implicacions ètiques‒ per Júlia Bacardit (El preu de ser mare, Apostroph, 2020), i ara Júlia Bertran Lafuente, una altra coneguda periodista cultural, acaba de publicar el llibre Estimada desconeguda (La Campana, 2023), on exposa la seva experiència com a receptora d’un òvul i comparteix una sèrie de preguntes o reflexions sobre maternitat, mercats reproductius i bioètica.
L’espectacle d’Israel Solà és una comèdia dramàtica i no pretén, en cap cas, erigir-se en un assaig ni advocar per un posicionament concret, sinó que estudia i explota teatralment un tramat de relacions entorn del fet que centra l’argument: el consentiment d’una dona a cedir-li un òvul a la seva germana perquè pugui ser mare. L’autor basteix una peripècia de retrobament i redefinició de vincles a partir d’un supòsit que al nostre país no és viable, però que sí es contempla a altres llocs: l’ovodonació amb donant coneguda. El procés implica un tractament hormonal previ i, en aquest cas, un viatge a Austràlia, on viu la potencial receptora de l’òvul i on s’haurà de dur a terme l’extracció. Al viatge s’hi apunta també la germana gran, que no està implicada en l’“aventura” reproductiva, però que les vol acompanyar. Les tres germanes passaran juntes l’estiu i faran esclatar, com focs d’artifici, tot un repertori de tensions latents.
L’espai dissenyat per Clàudia Vilà, blanc i pràcticament buit, evoca una mena d’estudi fotogràfic. Amb dos bancs de fusta n’hi ha prou per recrear diferents espais ‒el cotxe, el menjador, el centre hospitalari‒, i un parell de teles blanques serveixen de suport per a un seguit d’imatges paisatgístiques. En l’episodi de la travessa pel desert, la banda sonora ‒amb composició musical de Guillem Rodríguez‒ ens transportarà, si més no atmosfèricament, a un d’aquells westerns íntims de Sam Shepard.
La germana petita ‒l’Elena, interpretada excel·lentment per Ester Cort‒ exerceix també de narradora. Així, després d’explicar-nos els antecedents de la història, ens va situant cronològicament en cada inici d’escena i ens ofereix alguns apunts ‒sobre canvis hormonals, procediments clínics i tensions familiars‒ i breus impressions comparables a les notes d’un diari personal amb fotos a tot color. De fet, el so d’un clic i la llum d’un flaix fotogràfic funcionaran com a separadors entre els diferents dies i situacions. Cal aclarir que l’elecció d’aquest efecte té una raó de ser molt concreta: l’Elena és fotògrafa i està determinada a viure de la seva professió, per més que això la condemni a la precarietat.
A la protagonista, amb les emocions a flor de pell ‒gràcies al bon treball de Cort‒, no li fa vergonya admetre els dubtes que li va generant tot el procés i les seves possibles conseqüències. Hi ha un gran contrast entre la seva forma d’entendre les relacions i la de les seves germanes. La Mercè, la gran, ha tingut una vida més convencional i ara, després de separar-se del marit, viu un moment complicat, perquè s’ha hagut d’instal·lar amb el seu fill adolescent a casa dels pares. Meritxell Huertas, que la interpreta, compon, com si fos la cosa més fàcil del món i amb una vis còmica insuperable, un personatge senzill que defensa la seva petita parcel·la de llibertat i diu veritats com a temples. Per la seva banda, Carme Poll entoma amb expertesa l’evolució del personatge més desagraït de la funció: la Laia, la germana del mig, que es mostra pragmàtica, interessada i un punt altiva, sens dubte per protegir-se de la situació d’extrema vulnerabilitat en què es troba. El quart en discòrdia és el seu marit, l’Andy ‒Brian Lehane‒, que, tot i quedar una mica al marge ‒no entén el català‒, ofereix un bon contrast ‒en termes fotogràfics‒ i contribueix a generar algunes situacions còmiques.
S’entra a poc a poc en matèria. La intensitat de tot plegat puja a mesura que es van evidenciant les friccions entre les germanes i la seva incapacitat d’afrontar algunes qüestions inevitables. L’Elena, fotògrafa freelance que viu al dia, és tractada per les altres amb una certa condescendència, com si el seu bagatge vital i professional no comptés per a res; la Mercè, que treballa com a comptable, és vista una mica com la fracassada de les tres ‒riure’s dels seus referents de persona poc viatjada, així com de la seva incontinència en sentit ampli, és ja un lloc comú que permet acostar posicions entre les altres dues‒; i la Laia, massa pendent de l’acceptació de la societat d’acollida, acaba rebent també retrets i sarcasmes. El cert és que se sent en el punt de mira, atacada per les seves germanes ‒arriben a qualificar-la de “distant, irascible, categòrica” i, fins i tot, “dama de ferro”‒, qüestionada pels sogres i poc cuidada pel marit.
La comèdia deixa al descobert les frustracions, les pors i els petits drames íntims de cadascuna de les dones. La culminació del procés de destapament de queixes i recriminacions tant de temps reprimides arriba amb el “moment cambra de revelatge”, en què una llum vermella inunda l’escenari. Després, un discurs aparentment anticlimàtic i fora de lloc de l’Andy ‒que idealitza, o ho fa veure, la relació de les germanes, alhora que obvia els conflictes entre elles‒ les ajuda, curiosament, a ressituar-se i prepara el terreny per a una entesa. El públic, ja familiaritzat ‒i identificat, empàtic‒ amb els gestos quotidians i suposadament insignificants dels personatges, riu i plora amb ells. Estan tan ben construïts i defensats que es fan estimar.
Crítica publicada a Núvol el 15 de novembre de 2023
