Avec le temps...

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Ella és cega des de fa poc. Ha de fer front a les pors i redescobrir la quotidianitat. Ell recorre a l’enginy i la tendresa per animar-la. La porta a un lloc conegut: el mateix banc on havia ballat el seu primer solo de dansa (De paseo, 2004), i un dels elements habituals dels espectacles de Claire Ducreux. Retornar a aquest primer solo quinze anys després. Retornar a un paisatge essencial, emocional, a un moment de vida apassionant, però amb una altra energia, i amb la companyia de Toni Mira, i amb limitacions físiques que no s’intenten camuflar. L’honestedat amb el pas del temps i les transformacions del cos també poden obrir nous camins creatius.
Ella procura avançar en aquest món a cegues. La innocència d’aquell 2004 ha deixat pas a la vulnerabilitat. Però el plaer de ballar, d’actuar i de compartir segueixen intactes. Dansa, teatre visual, poesia i humor en un entranyable viatge a cegues.

Crítica: Avec le temps...

28/04/2019

Una vulnerabilitat afegida qüestionable

per Jordi Bordes

La sensibilitat del personatge de Claire Ducreux neix de la seva fragilitat. És tendra com un clochard i mira de somriure a les adversitats. El seu cos fi i prim va darrere una mirada intensa, sovint, des d'un angle difícil, perquè va capcot.és un espai íntim des d'on ella abraça i es deixa abraçar, sempre ben acompanyada per un humor molt subtil i una música francesa que li permet ballar (sigui en en una tanca d'obres en un banc del parc, o sota d'un arbre mort després d'una explosió). en els seus treballs anteriors tant en carrer com en sala, en solitari (Silencis, Refugiée poétique) o amb Toni Mira, amb el qui torna ara a compartir escena (En attendant l'inattendu). 

Ara Claire arriba cega al seu banc de sempre. Efectivament, és una nova fragilitat (similar a la que va expressar com a exiliada en el seu anterior treball). Pero, aquesta situació física esdevé estranya, perquè juga amb uns paràmetres perillosos. Ballar cega seria un exercici de dignitat i que s'aplaudiria calorosament com quan Rosa Novell va interpretar un magnètic i emocionantíssim L'última trobada. L'encert de trobar un espai des d'on mostrar fragilitat, alhora que exposa una vergonya europea (els refugiats) es torça ara amb un plantejament que frega el políticament incorrecte.