Avec le temps...

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Ella és cega des de fa poc. Ha de fer front a les pors i redescobrir la quotidianitat. Ell recorre a l’enginy i la tendresa per animar-la. La porta a un lloc conegut: el mateix banc on havia ballat el seu primer solo de dansa (De paseo, 2004), i un dels elements habituals dels espectacles de Claire Ducreux. Retornar a aquest primer solo quinze anys després. Retornar a un paisatge essencial, emocional, a un moment de vida apassionant, però amb una altra energia, i amb la companyia de Toni Mira, i amb limitacions físiques que no s’intenten camuflar. L’honestedat amb el pas del temps i les transformacions del cos també poden obrir nous camins creatius.
Ella procura avançar en aquest món a cegues. La innocència d’aquell 2004 ha deixat pas a la vulnerabilitat. Però el plaer de ballar, d’actuar i de compartir segueixen intactes. Dansa, teatre visual, poesia i humor en un entranyable viatge a cegues.

Crítica: Avec le temps...

02/05/2019

100% Claire

per Núria Cañamares

Claire Ducreux torna a interactuar a través de la dansa amb un banc, en una plaça i envoltada de gent. Convida a escena a algú del públic, li demana ajuda en silenci i l’abraça agraïda. Sentidament... Però, aquesta ocasió, és diferent. No es troba sola i està descobrint la ceguesa.

Amb el seu somriure habitual i més vulnerable que mai –amb els ulls en blanc i un bastó que delaten la seva manca de visió– mira de reproduir el seu primer solo (‘De paseo’, del 2004) i adaptar-se a la nova situació. L’acompanya el també ballarí i coreògraf Toni Mira, a qui reclama una atenció continua. Com a bon company de vida, Mira hi respon tant com pot carregant-se d’una entranyable paciència. La relació de la parella és preciosa, resultat de l’estima i còmplices anys de convivència. No passa res que a la Claire li caigui tot per terra o tingui infructuoses iniciatives. Ell romandrà allà, al seu costat. Passi el que passi.

Si bé la Claire és el motor i la joia de la peça, ‘Avec le temps’ brinda moments també per a la coreografia conjunta (deliciós el I’m in heaven) i algun solo de Mira i demostra com, del gest i l’objecte més quotidià, en pot sorgir una coreo. Quedarà per sempre més a la retina com de xutar els ganxitos escampats per terra, Mira acaba ballant al més pur estil Fred Astaire, amb barret i bastó inclòs. Precisament, un dels atractius de la proposta és la naturalitat –i sensibilitat– amb què es passa per les diferents escenes activant tot tipus d’emocions, com la transició del romanticisme a la paròdia com quan a la Claire li agafa per protagonitzar portés cada cop més sofisticats.

I de la mateixa manera que arriben, se’n van. Segurament fins l’endemà. Al mateix lloc, a la mateixa hora, al mateix banc, per reviure el mateix picnic, aquesta “estona de cel” ben seva però compartida per tots. Un parèntesi de 30 minuts que pot ser infinit.

Si t’emocionen Frank Sinatra i Edith Piaf, si plores amb Le temps perdu o Les feuilles mortes, si t’enamora la sonoritat de l’acordió i el regust del passat, si t’han remogut els anteriors espectacles de la Claire ('Refugiada poètica', 'Silencis', 'El somriure del nàufrag', etc.)... No ho dubtis. T’encantarà. I és ben igual que, en part, com diu el boca-orella, sigui “el de sempre”. Que per molts anys!