Ay! Eva Yerbabuena.

Dansa

informació obra


Intèrprets:
Eva Yerbabuena (ball)
Interpretació musical:
Paco Jarana (guitarra), Enrique El Extremeño (cante), José Valencia (cante), Vladimir Dimitrenco (violí), Antonio Coronel (percussió)
Autoria:
Eva Yerbabuena
Companyia:
Eva Yerbabuena
Coreografia:
Eva Yerbabuena
Composició musical:
Paco Jarana
Vestuari:
López de Santos
Il·luminació:
Fernando Martín
Producció:
Eva Yerbabuena
Estrena:
Estrena a Catalunya al Festival Temporada Alta, Girona 2013
Sinopsi:

Amb l’escenari a les fosques, la bailaora travessa una vegada i una altra l’únic punt de llum, com un fantasma. Llavors comença el primer dels seus incansables solos, el cante jondo se’ns clava a l’ànima i ja no podem escapar. Després d’aturar-se uns mesos per la seva maternitat, Eva Yerbabuena torna a ballar i més en forma que mai. amb Ay!, l’espectacle que fa uns mesos va posar Londres dempeus en la seva estrena mundial. I ho fa senzill, en un viatge a l’essència del gènere, a les arrels del flamenc. Retaule a retaule, el seu ballar fort i vigorós ens calarà fins al moll de l’os. Yerbabuena aconsegueix transcendir el flamenc i elevar-lo a la categoria d’experiència sobrenatural.

Crítica: Ay! Eva Yerbabuena.

24/11/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Jordi Bordes

Eva Yerbabuena és una mestra de la comunicació sense paraules. Sap conjugar els elements mínims per aportar l'expressivitat màxima. Símplement, movent de lloc els elements. Ballar sobre una cadira inclinada d'alta esquena (d'impossible equilibri, a ull nu) aporta una fragilitat als moviments. Saber escoltar la música (sigui el cante o l'esgarip melós del violí); dialogar amb ella demostra la intel·ligència artística. Atenuar els moments de zapateado, restringir-los, permet trobar plaer amb el moviment dels braços, l'arqueig de l'esquena o, sobretot, la lluminositat del palmell de les mans. Seguir pausadament el camí isolat dels focus permet una arrencada que introdueix l'espectador a una nova dimensió, lluny del brogit i les nimietats del món quotidià. Tota aquesta saviesa dramatúgica la serveix amb un ritme ben tensat, no decau en cap moment la peça i, en tot cas, aixeca els aplaudiments abans i tot que cada escena s'hagi acabat (mabaratant impossibles puntejats de guitarra o mig apagant la veu potent dels cantaors, amplificats, això sí). 

El gran mèrit, probablement, d'aquesta peça és el seu equilibri: no hi ha res que sobri, ni sobretot res (com ara, el baile de la companyia) que es trobi en falta. Els recursos escènics són elementals, però aconsegueix traspuar-li bellesa, emoció. Probablement, el moment més àlgid és amb la nana, acompanyada per un violí que, ara sí, descriu frases melòdiques i unes mans que voleien sobre la taula mentre el cantaor prega a la criatura que dormi. No és casualitat, doncs que Yerbabuena torni amb Ay! després de la seva segona maternitat.