Ells viuen a Babia, absorts, abstrets, com dos autèntics desconeguts. Cada dia és igual al següent en aquesta espècie de magatzem ple de caixes. Un dia el telèfon deixa de sonar i es veuen obligats a mirar-se. Babia és una comèdia poètica per a tots els públics. Ens explica, sense dir ni una paraula, una història quotidiana, d’amistat, de treball i d’imaginació. Una creació plena d'humor i humanitat.
Sovint, sembla que el gest sigui una tècnica, un llennguatge que s'ha quedat ancorat en el temps o en el gag (si és que es fa la mirada a la cartellera d'avui. Aquest Babia respira de la mateixa sensibilitat que Bhrava però té, a més, una voluntat inequívoca de narrar, de construir uns personatges i una situació que té un cert aire decadent, de món que s'acaba. Efectivament com la proposta de Les Rois Fainéants hi ha la voluntat de construir uns personatges insòlits, que viuen fora de la quotidianeitat, en una rutina que els empresona, però.
El públic es deixa sorpendre per una esceongrafia de caixes (amb un cert surrealisme per la forma d'aparéixer i desaparèixer els elements escènics). Amb una certa repetició pr fer evidents els codis i annar detectant que el quue podria ser una mala relació de pare amb fill adolescent, és més aviat de treballador que no aspira a gaire res més, amb el que està començant a aquesta rutina. El desengany portarà al canvi de papers. I, finalment a una saludable i onírica visió. Treball de mèrit.