Accidents Polipoètics sempre se'n duen el gat a l'aigua. Perquè saben com estirar la llengua perquè resulti paradoxal, enganyosa. És un joc constant amb dos únics faristols i algun element tret, quasi sempre del carro de la compra. Un joc per a adults, encara que sigui amb pilota de platja i globus i que procurin definir la infància, la seva infància nostàlgica de Cola-cao i "hombres del tiempo", que vol ser comuna a la dels seus espectadors (si hi ha algun oient de menys de trenta anys no dubtaran a anomenar-lo de les "noves generacions"). Quan s'acaba una generació, de fet? ERlls diuen que, a les 21 hores. Segurament, i responent al títol, quan aquesta explota: bum!
Els aforismes són imprescindibles en aquestes sessions de paraula, paraula i equívoc. Xavier Theros i Rafael Metlikovez sembla que estan molt a gust en aquest format i que res ni ningú els hagi de fer canviar. Sobta que l'entusiasme dels espectadors és notable. Que hi ha molta complicitat entre els que reciten i els que escolten. Els han acompanyat, en la majoria dels casos, en tantes altres ocasions... Però, sorprenentment, no sembla que la nova es propagui amb eficàcia. Estrany cas. Ells, però, segueixen impertèrrits al seu model d'espectacle, sense moure's gaire en altres latituds provant de captar o de sorpendre altres públics. Per què allò que omplia i divertia carpes plenes en festivals fa una dècada, avui s'ha d'acontentar amb una trentena d'espectadors? I, per una altra banda, per què és imprescindible l'èxit de públic? Accidents Polipoètics segueixen rient-se dels seus equívocs ("l'últim mico va ser el primer home"), despreocupats de gaire més. La seva partitura s'atura si hi ha qui riu massa sorollosament perquè no es perdi passada però es manté imperturbable si algú s'adorm o si s'oblida de correspondre a la cita. Són els pares d'altres parelles com Jordi Oriol i Josep Pedrals i egur que han compartit oxímorons amb Pau vidal o Màrius Serra...
Perquè, sí, aquesta parella de polipoetes accidentants són com una parella emocional de fet. "Pensar és d'ignorants", diuen a l'entrada. El teatre necessita molt més d'aquests ignorants. I si es dubta on és el Nord, cal reivindicar un Franco, o un Fraga Iribarne per saber qui és el dolent de la pel·lícula.
"Progres", sí, i cínics també amb ells mateixos. Hanj deixat que l'accent caigui de "progrés" i segueixos tant bon vivants.
