Bacants. Cia. Nür

informació obra


Sinopsi:

Bacants és la invitació a participar en una rave salvatge, un acte d’alliberament col·lectiu inspirat per les pulsions dionisíaques més primàries. En aquest ritual de dansa, música electrònica i cant, les Bacants, el cor de dones de la mítica ciutat de Tebes, va mutant i prenent diverses formes per explicar-nos la història del tirà Penteu, llastimós protagonista d’aquesta adaptació lliure de la tragèdia d’Eurípides a través de la qual ens ressonen conflictes actuals com el feixisme, l’ecologisme o el transfeminisme.

La música en directe, element principal de l’escenificació, és el fil conductor d’aquesta obra, que ens portarà a veure els diferents punts de vista d’aquesta tragèdia. A través del techno, la música electrònica, el hip-hop, el rap i la música urbana, es dona veu als personatges clàssics de l’obra, on cos i veu s’ajunten per transportar-nos a un espai festiu on busquen embogir, ballar, cridar i riure com a acte d’alliberació. En aquest ambient, l’espectador es converteix en un assistent més d’aquesta festa: hi ha una interacció fluida entre les intèrprets i el públic per tal d’incloure’l en els rituals dionisíacs, d’incitar-lo a desfer-se dels prejudicis i atrevir-se a ballar. Energia, dansa, vitalitat i explosivitat són el que predomina i es respira durant aquesta rave dionisíaca liderada per les protagonistes de la nostra història, les dones.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Bacants. Cia. Nür

19/12/2023

Veure una bacanal en clau de rap

per Jordi Bordes

La companyia Nür ha convertit en rap elèctric tot un Eurípides. El públic deambula per un espai buit en què es narra i es representa una àgil versió de Les Bacants. Una de les actrius (quan es posa el casc) es converteix en la narradora i també la guia (com si aclarís els punts que s'interpreten, com si fossin anotacions a peu de pàgina). Mentrestant, Dionís ja s'ha disfressat per persuadir les Bacants de Teves i provocar una crisi que faci destronar Penteu. Joves i femenines, les Nür, gosen cuinar dos plats alhora i servir-los sense que el públic més convencional entengui quin és el fil que prefereix seguir (perquè agafant, tots dos, arriba al col·lapse)

Com a El dia que va morir l'últim panda, de Projecte Ingenu, el cant a cappella i les tarimes disposades als angles i al centre (amb una solució elevada per al moment culminant del crim) trenca amb la convenció del teatre a la italiana. És una instal·lació que deixa descol·locada l'audiència. La velocitat del vers dificulta que hi hagi una veritable catarsi amb el públic que, dret o assegut, segueix la peripècia amb presentacions dels protagonistes, subtrames, i coreografia dels intèrprets incessant. Es pot seguir el focus de la paraula o deixar-se endur per la volatilitat del moviment i la cançó. En realitat, la trama és intensa i es resol en un paràgraf de la Viquipèdia. Encara que no sigui indispensable va bé anar llegit per no perdre les incorporacions contemporànies al poema tràgic. 

Si l'espai fos més reduït o major l'aforament, les dificultats de moviment farien que el públic ballés l'èxtasi de Les Bacants. i que el sacrifici inconscient del rei egoista tingués un to de la Fura dels Baus com aquell Imperium O, si més no, el Titus Andrònic. Tot i això, el treball coral està molt ben travat i hi ha una intensitat i un joc de provocacions i contacte prou suggerent. Al final, amb l'execució culminada i en la tercera salutació, per fi, arriba la festa dionisíaca per aquell que vulgui celebrar-la. Des de fora, se somriu amb empatia i, potser fins i tot, es mou una cama seguint el ritme pautat. Aquestes Bacants són més de veure que viure la bacanal, com aquell que assisteix a la festa xamànica final de Yerma.