Un plaer per als ulls, l’oïda, i de retruc per
a tots els sentits, Bach és una
invitació a la contemplació, amb un ventall de registes amplíssim; des de la
introspecció emocional, l’abstracció, la literalitat i la comèdia gestual o la
poesia lumínica. María Muñoz (Mal Pelo) ha treballat en la reinterpretació del
solo, que va crear i estrenar ella mateixa el 2004 a l’Espai Lliure, amb la
ballarina italiana Federica Porello, qui s’ha endinsat en el laberint musical
de les peces seleccionades de El Clavecí ben temperat de J.S. Bach
interpretades pel llegendari Glenn Gould. El 21 de febrer de 2016 es va
estrenar la nova versió amb Porello al Mercat de les Flors, i ara després
d’haver passat pel Sismògraf ha aterrat a la Sala Hiroshima.
Flotar i mantenir-se arrelat com si la música
sostingués el cos en l’espai. En suspensió, gairebé sense salts evidents, i
l’impuls constant a través de l’espai tot dibuixant infinitat de traços efímers
és –des del meu punt de vista– un dels segells de l’art de María Muñoz. Hi ha
ballarins a qui se’ls reconeix el traç de la seva qualitat de moviment en
l’espai –com si fossin pinzellades en un llenç–, aquest és el cas de Muñoz.
Sense imitar-la, Porella desprèn aquesta mateixa relació misteriosa amb el
terra, com si haguéssin negociat un pacte secret amb la gravetat. Deixant de
banda la meva fascinació per l’ús de la suspensió i l’impuls d’aquestes dues
intèrprets, Bach és una audició
corporal que explora diferents lectures en cada peça musical interpretada per
Gould. Des d’una fuga ballada en silenci, arrencar la música amb un una bufetada,
sembla que del mateix cos de Porello brollin les notes i la cantarella
enregistrada de Glenn Gould –que no podria evitar tararejar quan tocava.
Porello llisca per tots els senders invisibles
que desplega la música de Bach: diagonals dibuixades amb saltirons, cercles
pintats amb els braços que es difuminen en l’aire, espirals infinits o
descarràgues “semi-discotequeres” d’adrenalina. Al llarg de Bach, veiem el cos de la ballarina
fusionar-se amb la música, però, de tant en tant sorgeix el personatge: Porello
transforma la seva cara en un paisatge de situacions per deixifrar. Sense
abandonar del tot el registre poètic, la ballarina fa clucades d’ull
“chaplinesques”. La il·luminació a càrrec de Juan Boné és la intèrpret sense
cos d’aquest espectacle; la llum ens proporciona espais de diferents formes que
dialoguen tant amb el moviment com amb la música. Ens embolcalla en un univers
flotant, en el que la música es veu, el moviment que desapareix roman i la llum
balla.
Sí, el compositor alemany és molt anterior a Bach. Però Muñoz i Porello han teixit
una coreografia tan plena de detalls sensorials i coreogràfics en relació a la
composició, que em pregunto, irracionalment, si va ser abans Bach o Bach.
