Es van estrenar en el marc de Mostres d’Emergents de l’ESAD Eòlia ara fa poc més d’un any. Són estupendament joves -nascuts amb el mil·lenni-, i arriben de la mà de Marc Angelet i Aleix Fauró per dir-nos la seva del món que els envolta. Ballen, canten i es reivindiquen com a artistes en una proposta molt ben dibuixada i interpretada. A ritme trepidant, la jove companyia El Borrego ens porta a fer un tomb pel passat recent. La història que signa Angelet, s’inicia amb el “pas d’Armstrong” el 1969 i arriba fins l’actualitat. Amb tocs de realisme màgic, la narració segueix el fil cronològic de la generació boomer: la Roma neix en el mateix moment que Armstrong trepitja la lluna i travessa el final del XX fins parir el seu fill: en Ròmul, nascut en el moment que s’estimben els avions que fan caure les Torres Bessones. Dos esdeveniments històrics d’abast mundial donen inici a les vides dels dos protagonistes. La contextualització històrica d’aquestes dues vides és una lectura desenfadada i irònica dels esdeveniments que marcaren la societat catalana des d’un presentisme notori.
Però, malgrat el dibuix caricaturesc i, no obstant, precís dels personatges principals, Aleix Fauró, amb Marc Angelet, fan una posada en escena absolutament coral. El protagonisme dels personatges queda diluït en un joc interpretatiu on es transgredeixen els rols de gènere i edat. A més d’aquestes transgressions, les cançons, les coreografies -de Marta Tomasa- i la interrelació amb el públic els allunya de la linealitat naturalista per fer-los sortir dels diferents personatges que interpreten i retornar-hi amb agilitat, incloent-hi la figura del narrador transmutada, a estones, en corifeu. Les referències a diferents formes teatrals i la seva interpretació es nodreixen de la seva experiència com a estudiants d’arts escèniques, en una dramatúrgia feta a mida de l’elenc. Coreografies senzilles però efectistes fan de perfecta transició d’una escena a una altre. Tot i que, en ocasions, s’utilitza el contacte amb els absents a través d’una mena de mèdium: un recurs massa forçat al nostre entendre. Malgrat no excel·lir en la dicció, l’elenc desprèn una energia (en algun moment desbocada, res que no es pugui ajustar) i una frescor contagiosa. Tan contagiosa com les seves ganes de ballar i, en definitiva, les seves ganes de ser en aquesta enorme pista de ball que és el món de l’espectacle.
