Ballar (és l'únic que) ens salvarà

Teatre | Dansa

informació obra


Direcció:
Aleix Fauró, Marc Artigau i Queralt
Dramatúrgia:
Marc Artigau
Sinopsi:

"No sé quan vam començar a ballar. Suposo que al principi de tot, quan encara els nostres primers ancestres no eren ni el que coneixem avui. Ballàvem abans o després de pintar les coves, ballàvem per celebrar les collites, ballàvem per acomiadar els qui estimàvem. Ballar. No existeix cap altra resposta. Aquesta obra no és cap obra. El començament és el seu final i el final, ja ho veureu, és el seu principi. Com un joc. Però si necessitéssim la convenció de la primera rèplica, diríem que l’acció comença quan Armstrong col·loca el primer peu a la lluna, el 20 de juliol de 1969. Enmig de la generació baby boom (els pares dels nostres intèrprets). I transcorre pel nostre país saltant les lleis del temps i de l’espai fins aquí i fins avui. Al mateix instant que tu, futur espectador, sostens entre els dits aquest programa de mà. Escolteu la història de Roma i del seu fill Ròmul. ¿Què configura la nostra identitat? ¿Què han gaudit o patit els que ens van precedir i què gaudiran o patiran els que vindran? Sospito que el mateix. Però no tinc les respostes. O us respondria ballant. Una vegada, no recordo on, potser a la universitat, vaig llegir: Hi ha una vella maledicció xinesa que diu: Tan de bo, visquis temps interessants." Marc Artigau i Queralt.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Ballar (és l'únic que) ens salvarà

27/11/2021

Empatia estrafolària

per Jordi Bordes

Marc Artigau torna al Maldà amb un treball que s'ha cuinat als tallers d'Eòlia. Després de la intrigant Una habitació buida, ara s'atreveix a desbarrar (sota la direcció d'Aleix Fauró, de La Virgueria) en un treball en què aparentment, només troben la felicitat i l'amor en el ball. Sigui en una discoteca o en una sessió de balls de saló (un homenatge al M'he aficionat al ball d'Amics de les Arts, indubtablement). El conjunt d'actors trenca contínuament la convenció i s'adreça al director, l'autor i al públic en una història cronològica que juga amb un cordó umbilical ben bfantasiós, i que s'allarga dues generacions.

El joc del ball és un recurs divertit, que dona molt de jo (gràcies a les coreografies). No tant, dramatúrgoicament,perquè, en realtat en cap momemt perilla la vida de cap personatge si deixa de ballar. no és com La Pista, inspirada en el Danzad, malditos. Ni com El gran despropòsit o la situació extrema dins d'una càpsula sota terra d'Enterrando a Dodot... En tot cas, la peça d'aquella necessitat vital de créixer, independitzar-se, idenfiticar-se en un matreix al davant dels anatagònics i de la pròpia família.