Espectacle format per dues coreografies:
Spectral evidence representa un judici a quatre dones. Les línies geomètriques de la posada en escena, juntament amb la música de percussió de John Cage, creen un univers fred i aterridor fins que l’emoció sorgeix entre un home i una dona. Una trobada que no podrà prohibir ni el foc de la foguera ni el somni d'una resurrecció.
La stravaganza alterna música de Vivaldi amb peces musicals contemporànies, tot llançant els cossos cap a l’edat moderna. Les parelles, recreades a partir de tots els períodes de la immigració americana, uneixen i desfan les lògiques de grup i les porten a un altre pla.
No hi ha dubte que Angelin Preljocaj és un bon coreògraf, però al programa doble que presentà al Liceu li faltava autenticitat, o més ben dit, grapa. Interpretades pel Ballet Preljocaj les dues peces en qüestió van ser creades originalment pel New York City Ballet: Spectral Evidence (2013) i La Stravaganza (1997). En comptes d’enriquir, el decalatge entre la seva elegància visceral i l’estil de la companyia que va construir Balanchine a Nova York provoca, que tot i veure dues coreografies notables, aquestes no ens arribin a emocionar. Els recursos coreogràfics queden al descobert de tal manera que no ens endinsem dins les imatges o les textures suggeridores de cap de les dues peces.
