Espectacle format per dues coreografies:
Spectral evidence representa un judici a quatre dones. Les línies geomètriques de la posada en escena, juntament amb la música de percussió de John Cage, creen un univers fred i aterridor fins que l’emoció sorgeix entre un home i una dona. Una trobada que no podrà prohibir ni el foc de la foguera ni el somni d'una resurrecció.
La stravaganza alterna música de Vivaldi amb peces musicals contemporànies, tot llançant els cossos cap a l’edat moderna. Les parelles, recreades a partir de tots els períodes de la immigració americana, uneixen i desfan les lògiques de grup i les porten a un altre pla.
En el Liceu no hem vist el Preljocaj més radical, aquell coreògraf que dècades enrere era titllat com un dels enfants terribles de la dansa francesa. El motiu? Doncs que les dues coreografies que integren l’espectacle, Spectral evidence i La stravaganza van ser creades per encàrrec del New York City Ballet, una de les més brillants companyies de dansa la identitat de la qual recau en l’estil neoclàssic que Balanchine li va donar. Segurament, el fet de qui anaven destinades aquestes obres va influir en el procés creatiu de Preljocaj, qui va deixar al tinter la seva part més extremista.
Aquesta situació explica que en les dues peces convisquin una diversitat de matisos coreogràfics. La majoria propis del llenguatge contemporani del coreògraf francès, però altres molt més a prop de l’estil neoclàssic del New York City Ballet. Una subtil barreja que Preljocaj ha sabut encaixar amb destresa i que els ballarins de la companyia defensen amb una qualitat notable.
Spectral evidence té una columna vertebral potent en la música de John Cage que Preljocaj coneix a fons i ha sabut manipular per recrear els judicis de les bruixes de Salem, transcorregut a Massachusetts l’any 1692. Un espai sonor a base de sons, veus, respiracions embolcalla als vuit ballarins; quatre dones amb les seves robes blanques tacades de sang i quatre homes simulacre dels jutges, austers en el vestuari i implacables en el gest.
L’escenografia, a l’hora àgil i densa, així com la il·luminació aporten un ambient fred i terrorífic a un relat que, de forma esperançadora, deixa un espai a una història d’atracció entre un home i una dona.
L’altra peça, La Stravaganza, compta amb un ric marc musical, composicions entre les quals destaca la música de Vivaldi. En aquesta obra Preljocaj, fill d’immigrants albanesos, s’inspira en la immigració, en la recerca d’una nova vida, en la noció de “nou continent”. L’encontre entre el bagatge cultural i tradicional de les persones de l’est que arriben als Estats Units queda reflectit a través d’un descriptiu vestuari de diferents èpoques, així com per dos grups de ballarins que contraposen fragments de dansa neoclàssica i potents moviments contemporanis entre els quals destaca el segell de Preljocaj a l’hora de dibuixar i fixar a l’espai salts i porteurs.
